Cultura

Enfocar la mirada al circ

Un debat reflexiona sobre l’herència del circ, avui, en els artistes contemporanis coincidint amb els 30 anys d’Escarlata Circus

‘Quan els crancs portin talons’ beu de l’estranya sensibilitat dels Escarlata Circus aquests 30 anys

L’art fuig tant com pot de les etiquetes, perquè coarten la llibertat. Però és evident que hi ha diverses maneres d’entendre el circ i que és raonable diferenciar-les –sense pretendre estigmatitzar–. Divendres a la tarda, Danny Ronaldo, abans que arrenquessin definitivament les funcions de circ –que a la nit es van veure afectades per una pluja intermitent i inoportuna–, admetia que el motor de tot plegat havia de ser la curiositat de l’espectador. Jordi Aspa, d’Escarlata Circus (companyia que va dirigir el Trapezi del 1997 al 2010), distingia entre el circ d’entrenament i exercicis gimnàstics de risc i el que discutia com es pot expressar una emoció. El circ a Catalunya es repensa, es remira, i continua recreant-se.

Escarlata Circus va estrenar el seu darrer muntatge, Quan els crancs portin talons, al Teatre Fortuny divendres al vespre. És una peça en què rememoren els seus 30 anys de carrera amb una nostàlgia divertida. Es reconeixen en uns cossos ben diferents, que ja no fan acrobàcies sobre una cadena fluixa, sinó que prefereixen fer un mans-mans arrossegant-se per terra. És una peça que beu del seu univers d’art pobre i d’aparells sonors i estètics que evoquen altres dècades, i que es completa amb gravacions d’aquells anys. Els dos artistes juguen amb el caràcter dels personatges de CorroC, entre l’orgull de qui ha dedicat tota una vida a ser artista i la ingenuïtat de qui vol dedicar-hi tota la que li queda.

Són d’una tendresa estranya, que sap connectar amb el públic, fer-lo participar enriolat i també fer-lo aplaudir commogut per alguns dels quadres, ja siguin memorialístics o d’una lletjor preciosa. En alguns dels vídeos, ensenyen com assajaven en un descampat, només acompanyats pels ulls curiosos d’uns nens. Com si fos l’única atracció interessant en aquell capvespre d’estiu. De fet, Aspa comentava en el debat que la normativa urbana actual ha prohibit fer actuacions espontànies al carrer. Posar el barret a la plaça del Pi, provar una nova acrobàcia o entrada d’artista... El fuet, els ganivets i l’equilibri són elements que, com l’ànsia de ser domador, els han acompanyat durant tres dècades. Ara, però, els governs impedeixen les actuacions a l’aire lliure sense permís. Tant que els joves ni discrepen d’aquesta decisió, la tenen assumida.

L’herència –diuen al Trapezi, que allarga fins demà la seva 23a edició– sempre neix d’una persona que es va emocionar pel que feia una altra. És igual si és contemporani o clàssic, el que compta és que commou amb una acció desenvolupada amb el cos. Falta que aquesta voluntat d’expressar artísticament no es coarti amb burocràcia: calen mirades enfocades a la infinitat del circ.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.