“Els casos de censura en el rap em fan venir ganes de ser més dura”

Quan em fan aquesta pregunta m’agrada respondre que vinc del carrer, perquè no vaig estudiar mai a cap escola. Sempre he escoltat molta música, en part per influència del meu pare, i ja des de bastant petita no m’interessava res més i em tancava a la meva habitació a escoltar música. Per Reis i pel meu aniversari sempre demanava discos. I a totes hores només feia dues coses: escoltar música i escriure. Quan tenia uns dotze anys vaig entrar en contacte amb la poesia, a l’escola. M’hi vaig enganxar i vaig començar a escriure poesia compulsivament. I crec que vinc d’aquí i del carrer, on em trobava amb els amics de la meva adolescència, que eren rapers i raperes.

Va ser bastant tard, jo devia tenir 23 o 24 anys quan vaig començar a fer concerts d’una forma més seriosa, entre cometes. Jo treballava en el món de la cooperació internacional, feia de tècnica de projectes en diversos llocs, entre ells una associació que col·laborava amb Cuba. Va venir un grup de música cubà i un dels components, l’Emilio, es va quedar aquí. Amb ell vam començar a fer concerts per tot arreu, i ho combinava amb actuacions que també feia amb Dj Maro-King, que era la meva parella en aquella època. Realment, tot era molt underground: tocàvem a qualsevol lloc on podíem, als estius a la costa amb altres músics que em convidaven a col·laborar en els seus projectes... I, de mica en mica, tota aquesta experiència acumulada en el circuit alternatiu va anar consolidant la meva convicció de no fer cap altra cosa que no fos música, i em va donar confiança per crear les meves pròpies cançons.

Jo vaig néixer a Girona, però sempre he viscut entre l’Escala i Premià de Mar, on vaig viure fins als 17 anys, i sempre he tingut relació amb aquests dos llocs a prop del mar. La meva història familiar i també la meva, vista ara amb perspectiva, està plena de migracions i de moviments, sobretot pel que fa a les dones de la meva família: han nascut en un lloc, han anat a viure en un altre, quan han tingut fills s’han mudat un altre cop... Ara veig que la meva dinàmica està sent una mica la mateixa, el moviment constant. I em sento renascuda perquè, als 25 anys, em van fer una operació força urgent, i vaig viure molt aquest procés a l’Escala, on sortint de l’hospital em va cuidar la meva mare. I quan ella havia de tornar a la feina, jo me’n vaig anar a Eivissa, també a prop del mar, on vivia una germana de vida que em va continuar cuidant durant aquest postoperatori. Així que vaig tornar a néixer un altre cop a prop del mar.

Per totes les migracions que et comentava abans. La meva àvia és sevillana però de molt petita se’n va anar a viure a Tenerife, i quan el meu pare va néixer van emigrar a Veneçuela. I per allà hi ha un avi desconegut, que és el pare del meu pare i no se sap gaire d’on és. Sento una relació molt orgànica, profunda i ancestral amb arrels de llocs molt diversos.

Sí, totalment. Precisament per això jo recupero el rap d’una forma tan meva, perquè jo el necessito per dir segons quines coses. Jo no les puc dir d’una altra forma. El rap va néixer justament com una via per expressar reivindicacions socials i manifestar un compromís.

Sí, és cert. Quan vaig començar a escriure poesia i altres coses, em sortien textos molt llargs que, quan intentava cantar-los, em resultava impossible fer-ho. Havia de reduir els textos o dir-los d’una altra manera, i el rap va ser la via.

Justament ho he fet perquè és una cosa que he escoltat molt en discos de rap, on sovint s’introdueixen fragments d’entrevistes, diàlegs de pel·lícules, etc. En el meu disc apareix, per exemple, Virginie Despentes, l’autora de Teoria King Kong, que per a mi és una de les bíblies del feminisme. I també s’hi poden escoltar Paul B. Preciado, un altre gran referent del feminisme i la filosofia de gènere, i Darío Sztajnszrajber, un filòsof argentí que m’agrada molt, perquè teoritza sobre aspectes tan bàsics de la vida com ara l’amor i la llibertat.

Hi vaig anar a parar totalment per atzar. Jo escoltava una noia que es diu Cyrille Aimée , que és una cantant de jazz francesa però amb orígens diversos, i vaig veure que havia guanyat l’any anterior la Shure Montreux Jazz Voice Competition . Jo estava lluny d’imaginar-me que podria participar-hi, però en aquella època jo col·laborava amb un grup de jazz per anar a amenitzar actes socials, i els vaig demanar que m’ajudessin a gravar tres temes per enviar-los a la competició, a veure què passava. I em van seleccionar, però just tres dies abans d’anar a Montreux em va passar tot això que deia abans de l’operació i no vaig poder-hi anar, però em van guardar la plaça per l’any següent, i vaig quedar en tercera posició. Després em van convidar a actuar l’any següent, ja dins la programació del festival, i encara hi vaig tornar un altre cop per participar en una espècie d’acadèmia amb els guardonats de les diferents competicions, que en aquella època eren de piano, guitarra i veu. De tot allò m’ha quedat una molt bona relació amb els organitzadors i amb músics de tot el món.

Últimament vaig molt a les escoles, tot el que puc, per parlar sobre el sexisme en la música i sobre el compromís sense el qual per a mi l’art cada vegada serveix menys. Des de la meva situació privilegiada com a dona blanca europea, puc parlar sobre la meva experiència, i també em conviden de vegades a fer-ho en ateneus, centres socials, etc.

Sí, és un espectacle en què participa gent amb diversitat intel·lectual, per reflexionar sobre com veuen i viuen l’amor, i jo m’he encarregat de la part musical. És molt interessant perquè també permet fer una desconstrucció de l’amor romàntic i sobretot de l’ideal que ens injecten sobre com ha de ser l’amor, un tema que ara mateix està molt vigent gràcies a la feina que està fent la meva amiga Clara Peya amb el seu últim disc, Estómac.

Jo crec que s’ha de fer una revisió de què vol dir cantar a l’amor. Per a mi Love ha estat una espurneta per plantejar-me aquesta reflexió, perquè hi faig una revisió d’un estàndard de jazz molt i molt conegut, L-O-V-E , i això em va fer pensar com seria fer un espectacle que consistís a reformular clàssics del jazz que parlen de l’amor des d’aquest punt de vista: la dona vista només com a objecte al servei de l’home, la que es mor sense l’amor del seu estimat. I ja no només per parlar del masclisme i el patriarcat, sinó també del fet que sense l’amor de parella, tal com ens ho ensenya el sistema, no som ningú. Caldria desjerarquitzar una mica l’amor, amb totes les complicacions que això comporta, per parlar d’altres tipus d’amor: de l’amistat, de l’amor a la natura i a moltes altres coses, no només d’aquest amor de parella que sembla que sigui l’única cosa que ens mou.

És un tema que m’emprenya molt. De fet, vaig penjar un petit vídeo quan va passar el cas d’en Valtònyc –tot i que ell i Hasél no són els únics rapers censurats– i vaig combinar un tall de la seva cançó amb altres coses de collita pròpia, perquè el que em sortia era la ràbia de dir: que ens vinguin a buscar a totes, perquè totes en algun moment podem ser crítiques amb el sistema. El que ha passat m’enfada i em fa por a parts iguals. Em posa molt alerta, però també em fa venir ganes de ser més dura. M’agrada veure companyes que són molt més directes en el seu rap que no pas jo, com poden ser les Tribade , raperes i rapers que no volen deixar de dir les coses com les pensen, perquè no hi ha cap altre camí.