Cultura

JOAN BOADA

MÚSIC

“Mentre hi hagi un bri d’esperança, hem de continuar endavant”

De tots els col·lectius vinculats al procés, els CDR han estat els més maltractats, però també són els més populars
Malgrat que s’estan violant drets fonamentals, no siguem víctimes del tot, perquè hi ha potencial per continuar tibant la corda

A cavall entre el segle XX i el XXI, el músic terrassenc Joan Boadava revolucionar el panorama folk català amb un grup referencial, La Carrau. Després d’haver publicat quatre discos amb La Carrau, va posar en marxa el seu projecte en solitari, Joan Boada Bandulimejant , que va estrenar el 2015 amb el disc És molt fàcil. Ara ha publicat un disc significativament titulat Cedeerra ( Kasba Music ) amb cançons que parlen del que estem vivint i patint amb paraules clares, com ara Hostiats!

Per què vau decidir tancar el cicle de La Carrau, just quan semblava que el folk català vivia una nova edat d’or, gràcies en bona part a La Carrau?
El projecte es va anar pansint de mica en mica, per circumstàncies vitals dels components, perquè tots estàvem ficats en mil mogudes, fins que va arribar un moment en què La Carrau va quedar una mica en segon terme pel que fa a interessos personals. També era un projecte massa gran que va deixar de ser rendible. Per tant, vam decidir que era millor deixar-ho del tot i, si algun dia hi tornàvem, fer-ho amb totes les forces, que no pas continuar a empentes i rodolons.
Vau arribar a complir gairebé vint anys.
Sí, els hauríem fet el 2017. De fet, a final del 2016 vam fer un sopar reunió en què ens vam plantejar si l’any següent faríem una gira commemorativa del 20è aniversari o si ens aturàvem del tot. I al final d’una vetllada tan llarga com intensa vam triar la segona opció, però per sort va ser per coses positives: per naixements de fills, per noves feines i altres projectes... Simplement, no podíem afrontar, amb l’esforç i l’entusiasme que requeria, la gira del 20è aniversari. Però no vam tancar la porta a una possible tornada, més endavant, perquè vam plegar de bon rotllo, sense barallar-nos.
Per què Joan Boada... Bandulimejant?
Una mica per vergonyeta, perquè, després d’haver estat tant de temps amb un grup, era una mica estrany per a mi presentar-me només amb el meu nom. I Bandulimejant ve d’una entrevista que ens van fer fa molts anys, en l’època de La Carrau, en què jo tocava la mandolina, però el periodista va escriure bandulima. Els meus amics en van fer molta conya, però a mi em va fer gràcia i la vaig guardar com una paraula meva. I, quan em vaig plantejar com em presentaria en solitari, vaig decidir posar-li temps verbal, perquè és una cosa que s’està movent, un projecte en evolució –que és meu, però no només meu, perquè també tinc col·laboradors–, i així va quedar Joan Boada Bandulimejant. Tothom em diu que és antimàrqueting, que és massa llarg, que és difícil de recordar... [riu].
I per què el disc es titula ‘Cedeerra’?
Perquè quan estava creant i triant les cançons per a aquest disc van tenir lloc els fets de l’1 d’octubre del 2017 i això em va afectar molt emocionalment, com a molta altra gent. De fet, hi ha cançons que en principi eren diferents i, amb tot el que va passar, vaig decidir reorientar-les, encara que no tots els temes del disc parlen explícitament sobre el procés. I durant el procés de gravació del disc, mentre anava buscant un títol, vaig pensar que, entre tots els col·lectius relacionats amb el procés, els comitès de defensa de la República (CDR) han estat potser els més maltractats i controvertits, però al mateix temps també són un dels col·lectius més populars, oberts i transversals. I llavors em va semblar que era de justícia donar-los una empenta en positiu, vinculant els CDR amb una cosa artística i cultural.
En aquest disc ha compartit bona part de la feina amb el músic i productor Jordi Armengol, conegut entre altres coses per la seva feina amb Lluís Llach. Per què el va triar i com ha anat la feina?
Quan era jovenet, jo era fan de Jordi Armengol perquè el veia com el músic que tocava la guitarra elèctrica amb Lluís Llach, que d’alguna manera introduïa el rock en les seves cançons, i per a mi això era molt impressionant. Més tard, ell va produir un dels discos de La Carrau, Dins la taifa, i va quedar una bona relació entre nosaltres. En el cas de La Carrau, els components érem multiinstrumentistes i ell ens va haver de gravar a tots, però després em va explicar que a ell li agradava que li arribés el cantant a l’estudi i gravés la seva part, i ell ja tocava i enregistrava tots els altres instruments. Quan vaig decidir fer aquest disc jo no tenia cap banda fixa –al marge del baixista David Plaza, Plaç, que és el meu soci de sempre i el meu gran company, ja des d’abans de La Carrau– i vaig parlar amb en Jordi i li va fer gràcia el projecte. De fet, s’hi ha implicat molt: en algunes cançons ha respectat la meva idea original, però també n’ha vestit des de zero. És molt modest, va molt a la seva i no li agrada fer-se veure, però és un dels grans valors musicals d’aquest país.
A ‘Cedeerra’ conviuen les programacions i la guitarra o el baix elèctric amb la mandolina, el llaüt o les gralles. És aquesta convivència entre modernitat i tradició l’essència de la seva obra, ja des de l’època de La Carrau?
Potser sí... Des de sempre he tingut vincles amb el folk i la cultura tradicional: havia estat en un esbart, havia fet castells... I jo crec que, igual que tries l’idioma en què cantes, també pots triar el color que dones a les cançons. En el meu cas, jo crec que l’ús d’instruments tradicionals és potser una manera de reivindicar que tenim una sonoritat pròpia que no s’ha d’oblidar. Després aquesta sonoritat es pot internacionalitzar i barrejar, i això em sembla molt bé, però sense deixar de tenir un punt nostrat. I també per l’experiència amb La Carrau em resulta molt més fàcil imaginar melodies amb el llaüt que amb un instrument electrònic. Per tant, afegir-hi instruments folklòrics o tradicionals forma part del meu llenguatge musical, encara que el paper que facin no sigui del tot tradicional, però és cert que això ja forma part del meu llenguatge i la meva manera d’entendre la música.
En el disc sonen també veus populars de Santa Coloma de Gramenet i Terrassa, com en la cançó ‘Hostiats!’. Sembla que s’està reivindicant cada vegada més la idea de tornar a cantar de manera espontània i col·lectiva, en festivals com ara el Càntut de Cassà de la Selva, i en molts altres àmbits. Creu que cantar en grup dona força i esperança en els temps que corren?
Sí, de fet cantar en grup és una forma de cohesió social i personal. És una llàstima perquè s’ha perdut molt el fet de cantar en grup, per exemple en les famílies. Ara s’està recuperant, però durant una època s’havia com perdut, perquè semblava que només podies cantar si eres un cantant de veritat, en un escenari. I jo tinc la sensació que sí, que hi ha tot un corrent de gent que s’ha adonat que això de cantar és xulo i que cal fomentar-ho. En el festival Càntut , per exemple, criden alguns músics, no perquè facin un concert seu pròpiament parlant, sinó perquè facin cantar la gent. Paral·lelament, ara també hi ha un corrent bastant fort de glossa improvisada. Està en un moment dolç, tota aquesta moguda. I de fet cantar en grup pot ser més divertit que assistir només a un concert, sense participar-hi, i també pot ser més barat, perquè per fer cantar la gent no fa falta un grup, només algú que toqui una guitarra o un acordió. I que consti que no vull donar males idees als promotors [riu].
Segur que no, però és cert que es pot cantar en un bar i en qualsevol lloc.
De fet, antigament la cançó acompanyava bona part de la vida de la gent. En les cançons de batre i de treball, en general, la gent cantava perquè el ritme compassava la feina que feien, per no anar més ràpid ni més lent del que tocava. Després, amb la ràdio, els tocadiscos, etc., tot això es va anar perdent. Però jo recomano molt que la gent canti, perquè anima i fa respirar millor.
En la cançó ‘Hostiats!’ afirma: “Som els hostiats, represaliats, però no han pogut, no podran amb nosaltres.” Això és masoquisme o autoestima?
És autoestima, indubtablement. I autoestima sincera, perquè no estem guanyant de golejada, fins i tot tinc dubtes que estiguem guanyant, però aquí estem. Ens ha passat una cosa fumuda i encara dura, perquè hi ha represaliats i exiliats, però encara estem aquí, i això és autoestima total. Jo vaig acabar el disc amb aquesta cançó. Com he dit abans, estava preparant el disc quan va tenir lloc l’1 d’octubre i això em va afectar molt i va canviar la direcció de moltes idees que tenia, però m’havia quedat una mica penjat, perquè no és fàcil transformar cançons que havien de ser d’amor en cançons protesta. I un bon dia se’m va ocórrer aquesta, que em va venir de sobte, a partir de la idea que ens havien hostiat, però tot i així continuem aquí intentant voler fer coses, i això em feia sentir com un orgull. La cançó va sortir molt sola, un d’aquells temes que et surt fàcilment, que fas en una tarda, i al final va ser la que va donar sentit a tota la resta del disc, la que va tirar del carro a les altres. A més, en aquell moment tenia altres cançons a mitges i, en alguns casos, no sabia si orientar-les cap a una actitud més victimista, “oh, que malament que estem”, o si apostava per triar l’opció més positiva, de donar una empenta endavant, i Hostiats! va fer també que triés la segona opció en aquestes altres cançons: malgrat que s’estan violant drets fonamentals, no siguem víctimes del tot, perquè hi ha potencial per continuar tibant la corda, i mentre hi hagi un bri d’esperança hem de continuar endavant.
La seva és sovint cançó protesta i també festiva. Així ho reflecteix també la portada del disc o el vídeo d’‘Hostiats!’.
Sí, per a mi protesta i festa són coses compatibles, i tradicionalment conviuen, per exemple, en les manifestacions de l’Onze de Setembre, que sempre tenen també aquest component festiu.
Al costat de cançons amb missatges tan contundents, també trobem el tradicional ‘Rossinyol’. L’ha triat només perquè és una cançó maca o hi ha segones lectures en aquest petit ocell que apareix estelat en les il·lustracions del disc?
No, en aquest cas no hi ha doble lectura, simplement és divulgació cultural. De fet, ja tenia aquesta cançó triada d’abans. Fa uns quants anys vaig aprendre de Jaume Arnella com acaba realment el Rossinyol, perquè generalment les corals la canten molt lenta i molt bonica, però llavors només poden fer quatre voltes a la lletra, de manera que s’acaba la història d’una manera oberta, amb la noia que se’n va a França i la malmariden amb un pastor. Però en realitat Rossinyol té una continuació, que és gairebé picantona, i acaba sent un “no és no” en tota regla. Tocant la cançó una mica més ràpida, perquè no duri tant, en sis voltes arribem al final de la cançó i apareix aquest “no és no”, que és un altre tipus de missatge al marge del procés, però també té connotacions molt actuals.

La revolució del folk, des de Terrassa

Nascut a Terrassa el 1972 i ara resident a Santa Coloma de Gramenet, Joan Boada va formar part de La Carrau, grup que a principi d’aquest segle va revitalitzar el folk català amb una actitud molt oberta i fusions inèdites. Després ha continuant com a Joan Boada Bandulimejant, un projecte més o menys en solitari que, de moment, s’ha concretat en dos discos, És molt fàcil i Cedeerra, editats per Kasba Music.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Oficina pública del català a Catalunya Nord es posarà en marxa al setembre

perpinyà
XEVI SALA
PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Als atemptats sempre hi comptem menys víctimes de les que hi ha”

Girona

La ira d’Aquileu

barcelona

Els primers civilitzadors

Ullastret
Crònica

La Tabacalera de totes les tribus

La Bisbal d’E

L’última porta

Barcelona

Més de 15.000 persones en la festa d’Ítaca

Els psicòlegs celebren la seva festa

Castells

Sant Joan ‘emmanillat’

Valls