Les bones vibracions

Quatre anys després de la publicació d’Historias tattoadas, en què assumia un caràcter “molt de cantautor”, Macaco té nou disc. S’anomena Civilizado como los animales, el publica Sony Music i conté, segons explica Dani Carbonell (Barcelona, 1972), tot un referent del mestissatge sorgit a finals dels anys noranta als carrers de Barcelona, “una vessant galàctica, una altra d’experimental i una tercera positiva i lluminosa”. “Tenia 25 cançons i em va ser difícil fer la tria, ja que n’hi havia que eren fruit d’haver jugat molt amb maquinetes i d’altres que s’havien compost amb la guitarra. Em vaig adonar, però, que hi havia un so de mandola, algunes vegades amb aires Ennio Morricone, i en d’altres, amb aires moruns i mediterranis, que les unificava i que els donava un color especial”, explica el músic. “Em fa molta ràbia el debat aquest que hi ha últimament de l’apropiació cultural”, afegeix immediatament. “Me’n fumo, de la gent que considera que pot fer una determinada música perquè va néixer en un lloc determinat i que creu, en canvi, que tu no pots fer-la perquè ets d’un altre lloc. Sí, però, que està bé jugar amb imaginaris que et remeten a un lloc, i el meu segurament és el Mediterrani.”

Un dels senyals d’identitat de Civilizado como los animales és, d’altra banda, el munt de col·laboracions que conté. Blue, per exemple, un tema inspirat per Carl Sagan (“la ciència està plena de poesia!”, remarca Macaco), aplega Joan Manuel Serrat i Jorge Drexler. “A Serrat l’escoltava molt de petit pel meu pare; és, amb Héctor Lavoe o Rubén Blades, un dels capos de veritat. De Drexler, per la seva part, sempre n’he admirat la narrativa, és una de les meves grans inspiracions.” En el disc hi canta també Sílvia Pérez Cruz (“sap jugar extraordinàriament bé amb els climes; quan va cantar a l’estudi em va ser impossible no plorar”) i hi participen músics més insospitats com per exemple Refree o Niño de Elche. “Sé que molta gent deu pensar: ‘Niño de Elche... i Macaco?’ Ell, però, no es guia per res més que si li agrada o no. És el nou Enrique Morente!”

Quant a missatge, Macaco continua bolcat en la vessant social (“sense pamflets i amb elegància”) i no oblida, segons diu, la ironia o el positivisme. “Ara el món és ple de polítiques casposes que fan realment molta por”, adverteix. “Sents Trump negant el canvi climàtic perquè a l’hivern neva i t’espantes. I, jo, al llarg d’aquest any, he vist com almenys quinze amics brasilers, i no únicament músics sinó també empresaris, marxaven del país i venien a viure a Barcelona o Lisboa per culpa de les polítiques de Bolsonaro.” Afirma, Macaco, tot citant la il·lustradora Monstruo Espagueti, que “no existeix per a ell cap partit ideal, però sí que existeix el que representa el contrari dels teus ideals”, però celebra que, finalment, “la gent anés a votar i s’evités un govern de Ciutadans amb el PP i Vox”. Es declara, finalment, “no independentista”, però li sembla tanmateix “al·lucinant” i “una contradicció molt bèstia” que “hi hagi persones que es troben en aquesta situació injusta de presó i altres polítics, catalans o no catalans, que estiguin campant lliures tot i haver robat a Déu i sa mare”.