EMILI TEIXIDOR
ESCRIPTOR
“El dolent del feixisme són les idees, no la gent”
Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) surt al carrer aquest Sant Jordi amb l'última novel·la del seu cicle literari sobre la postguerra en un poble que podria ser el seu. Els convidats té una lectura metafòrica i simbòlica sobre el feixisme quotidià al primer franquisme.
Jordi Llavina creu que a Els convidats l'autor és un «narrador compassiu».
Potser sí. Jo no m'ho plantejo quan escric. Però en aquesta novel·la hi havia el perill de la revenja, de pintar bons i dolents. Vaig anar amb compte de no caure-hi. El dolent del feixisme són les idees, no les persones. De gent malvada n'hi ha a tot arreu i a totes les èpoques. També hi ha gent que s'aprofita de la democràcia per omplir-se la butxaca, com veiem ara.
Algú pot pensar que la visió del franquisme que es dóna al llibre és una mica tova perquè hi falta la repressió pura i dura.
Hi ha els treballadors forçats, l'asil de nens orfes... Però en realitat crec que, vist des d'avui, el que sorprèn més és l'acceptació passiva del franquisme per part de la majoria de la població. No hi va haver cap revolta.
Se sortia d'una guerra.
Sí. I tothom va acceptar els convidats. És clar, hi havia depuracions, se sentien coses, però també hi havia censura i la gent va assumir la derrota sense gaires possibilitats de fer res. Per això els convidats van trobar complicitats, van tenir algú que els convidava.
La novel·la també s'hauria pogut titular El silenci, oi?
Hi va haver aquesta derrota silenciosa, naturalment condicionada. Les possibilitats eren les que eren i la gent es va adaptar, com un dels protagonistes, en Narcís, que és jove i vol escriure. Josep Vallverdú em deia fa poc que ell mateix va començar escrivint en castellà. Va guanyar un premi de novel·la juvenil.
Com seria avui en Narcís?
Potser s'hauria revoltat i avui seria de CiU o d'ERC. No ho sé, cada vegada ho veig més complicat, això del català, perquè cada cop arriben més convidats. Aquí mateix, al barri de Sarrià, als serveis cada cop hi ha més llatinoamericans.
I després el feixisme ordinari que mostra el llibre d'alguna manera ha persistit. Estem en democràcia, però moltes actituds fan pudor.
Sí, els partits, amb les llistes tancades, per dins són totalitaris. Això la gent ho veu. Són com petites sectes. I després hi ha televisions com Intereconomía, que manipulen molt descaradament.
Si algú es va escapar més de la ideologia totalitària en aquell primer franquisme van ser les dones?
Molts homes havien mort i elles van mantenir la intendència. Les dones no veien la ideologia, moltes de les que treballaven a les fàbriques no havien anat a escola, venien de les masies. Temperaven una mica les idees i, excepte les més beates, tampoc s'ho creien tant, això de l'església. En general, eren un factor d'estabilització i alhora de mediocritat: era el «no hi tornem», el «no t'emboliquis».
Amb aquesta novel·la acaba el cicle literari de la postguerra?
Penso que sí. Però no ho sé mai perquè em deixo portar per impulsos.
Sé que té al calaix algunes novel·les inacabades per a adults.
Sí, i algunes d'acabades que no em satisfan. Però potser d'aquí dos o tres anys agafo algun d'aquests textos i veig que no està malament o dic, «quin desastre», i el torno a desar al calaix.
I després de la postguerra, què?
Hi ha etapes de més endavant que serien interessants, com la Transició. Van passar molts drames, però tampoc vull fets molt forts perquè llavors es transforma en una cosa èpica. Per això a Els convidats no hi vaig voler posar un condemnat a mort.
A part del seu llibre, què recomanaria per aquest Sant Jordi?
El Sant Jordi també hauria de servir per recuperar clàssics: ara tenim el centenari de la mort de Maragall o el vint-i-cinc de l'Espriu. Alguna institució s'hauria de fer seu cada any un clàssic i promoure'l com a autor de Sant Jordi, amb una edició popular o el que fos. Les editorials ja fan la seva feina amb les novetats. Hi ha un llibret molt divertit per aprendre a llegir Thomas Bernhard. Doncs això es podria fer amb els autors d'aquí, amb els indiscutibles i amb els clàssics.
