Retorn a la glòria

Antoni Fabrés tenia una obsessió: ser un artista famós. I ho va aconseguir... en vida, perquè el que és després de mort, gens ni mica. La seva obra i inclús el seu nom només el coneixen poc més de quatre experts. “I malament”, hi afegeix Aitor Quiney, comissari de l’exposició que li dedica el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fins al 29 de setembre dins de la seva política de recuperació d’artistes catalans.

Barcelona, on va néixer el 1854, té bona part de culpa del descens a l’oblit de qui havia estat considerat el millor pintor català i espanyol del seu temps a Roma, on va viure dues llargues èpoques i on va morir el 1938. Amb aquesta etiqueta tan privilegiada (en tenia d’altres, com ara la del millor aquarel·lista del món), no és estrany que el secretari de la Junta de Museus, Josep Maria Folch i Torres, acceptés amb entusiasme el regal que Fabrés volia fer a la seva ciutat: la seva col·lecció personal, formada per 224 obres. El que sí que n’és, d’estrany, és que el prohom dels museus barcelonins no se les mirés abans de fer els tractes. I encara més que decidís unilateralment exposar-les totes de manera permanent a l’espai museístic més important de Barcelona, el Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts. El conjunt va arribar a la capital catalana el 1926; els marcs, en vaixell, i les teles, enrotllades, en tren junt amb el seu creador, “el gloriós artista de Catalunya”, com ell mateix s’anomenava.

Però el cas és que als crítics d’art de referència l’operació els va semblar un despropòsit. ¿Fabrés es mereixia un honor tan gran abans que, posaven com a exemple, Nonell? Estressat per la polèmica, Folch i Torres va optar per desmantellar la sala. Totes les obres es van retirar a un magatzem, en què els coloms i la humitat no van tenir pietat. I Fabrés es va quedar sense la pensió vitalícia que la Junta de Museus havia acordar donar-li com a agraïment. Sense diners i sense la glòria que tant havia perseguit (inclús li havia posat aquest nom a una de les seves dues filles), el final de l’artista va ser dramàtic. Vaja, que es va trastornar.

Del 1926 al 2014. La travessia del desert de Fabrés va durar gairebé 90 anys. Va fer falta la renovació de la presentació de les col·leccions d’art modern del MNAC perquè les seves obres sortissin de la foscor de les reserves. El llavors conservador Juanjo Lahuerta se la va jugar i va esquitxar el nou recorregut amb algunes de les seves millors peces. I a partir d’aquí tothom es va encuriosir. Però qui coi era aquell tal Fabrés?

En la bibliografia poca cosa s’hi podia trobar. Un parell de paràgrafs i, insisteix Aitor Quiney, ple d’errors que s’han corregit en la monografia que fa de catàleg de l’exposició. Els dos principals: que va ser un imitador de l’orientalisme de Fortuny i que va ser un pintor pompier, amb tota la significació despectiva del terme. Sí que va voler seguir Fortuny, però en el seu èxit. Fabrés va arribar a Roma el 1875, un any després de la mort de Fortuny, amb una pensió que va guanyar per l’escultura Abel mort (la va fer en vuit hores). Sí, així és: d’entrada volia ser escultor, però els seus mitjans eren tan precaris que es va haver de reinventar com a pintor (no sense abans haver escrit una carta a Narcís Oller en què li deia que estava tan desesperat que es volia suïcidar).

I pompier? Sí i no. Sí perquè la seva clientela va ser sempre la burgesia conservadora. I no perquè, tot i que va ignorar els moviments d’avantguarda, va forjar un estil “personal”, subratlla el comissari. Quan es va apartar de la temàtica orientalista, va gestar obres amb missatge social. No pas per vendre-les, és clar, sinó per tenir-les en la seva col·lecció. Com la irònica El milionari. No hi surt cap ric, sinó un pagès pobre.

Aquesta és una part de les obres que va donar a Barcelona. Obres, aquestes i totes les altres, molt viatgeres abans del seu destí definitiu. Fabrés se les emportava amb ell allà on s’establia. Roma, Barcelona, París, Mèxic (compte perquè va ser professor de Diego Rivera; en l’exposició del MNAC llueix un retrat seu inèdit) i, de nou, Roma: aquest va ser el seu periple. El d’ell i el de les seves obres, que es disputaven l’espai al seu taller nòmada al costat d’un fons d’objectes de tota mena: armes, disfresses, làmpades... L’atmosfera d’aquests estudis bigarrats del segle XIX s’ha traslladat al MNAC, en què les parets estan atapeïdes amb dos i inclús tres pisos de pintures i dibuixos. Un muntatge especial que firma un mestre del disseny d’exposicions, l’artista Jesús Galdón.

Per molt que el MNAC tingués decidit fa anys que s’havia de rescatar Fabrés, el projecte demanava temps. D’entrada, perquè les obres estaven en un estat deplorable (ja hem dit com van arribar a patir quan Folch i Torres les va defenestrar) i s’havien de restaurar. L’equip que dirigeix Mireia Mestre ha tingut una feinada: ha restituït la bellesa perduda a més d’un centenar de peces. Algunes amb sorpresa. Com ara Desert blanc, un paisatge nevat gairebé abstracte que a sota amaga un soldat caigut durant la guerra francoprussiana. La pista la va donar una besneta italiana de l’artista quan va veure la pintura. Ella a casa la té en versió petita i amb el soldat sense tapar.

Fabrés va jugar amb les mides en diversos treballs que replicava. Ho va fer amb Esclava en venda. El de més gran format va ser per al rei Alfons XIII. Un de mitjana dimensió se’l va quedar la Diputació de Barcelona. És la pintura que obre la mostra del MNAC, i que els visitants no trobaran aquest cop a les sales específiques de les temporals (els tenebrosos soterranis que hi ha només entrar al Palau Nacional), sinó en una ala del recorregut de la permanent, que, de tants canvis que s’hi fan periòdicament, de permanent ja no en té res. El cànon de l’art català s’està reconfigurant. Segur que Fabrés pensaria que per fi l’han posat al lloc que li correspon.