L’‘excusa’ brossiana

La nova seu de la Fundació Joan Brossa és un magnífic espai rehabilitat al cor del Born, a tocar del Museu Picasso, de Santa Maria del Mar, del Centre de Cultura i Memòria..., però en un carreró a què només s’acosten turistes despistats o qui sap on va. Tota excusa per reivindicar l’espai és bona. “Per la situació, és una exposició molt Brossa, ell no anava a buscar el públic”, comenta amb ironia Eduard Escoffet, comissari de la mostra La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980.

L’exposició aprofita l’embranzida de l’Any Brossa, en commemoració del centenari del naixement del poeta –una definició que queda molt curta–, i és l’aportació més important de la fundació a la commemoració. “És una mostra tant per al neòfit com perquè l’especialista vegi peces que mai no s’exposen”, diu Escoffet.

La xarxa al bosc repassa les diverses tendències de la poesia experimental a Europa i Amèrica entre el 1946 i el 1980, el mateix moment en què Brossa desenvolupa el seu llenguatge poètic. “L’exposició vol posar Brossa en el context internacional d’aquelles propostes, gèneres i moviments de la poesia experimental que coincideixen en el temps amb ell, per dibuixar tot el bosc que hi havia en aquell moment.” Per tot plegat, és una de les exposicions més ambicioses que s’han presentat els últims anys a Europa dedicades a la poesia experimental, tant per l’abast geogràfic –inclou poetes de tots els racons d’Europa i d’Amèrica– com pel cronològic –més de tres dècades– i la quantitat de peces –més de dues-centes. “Fa vint anys que em dedico a això i per a mi és un paisatge molt pròxim i conegut. La feina ha estat intentar sintetitzar-ho”, afirma Escoffet.

Ha estat un gran esforç capbussar-se en aquesta escena, tan difícil d’acotar i tan vinculada a altres àmbits, com ara l’experimentació sonora, les arts visuals i el disseny, i fer-la accessible al gran públic a través d’un muntatge que, “més que explicar una història o establir etiquetes, vol facilitar que el visitant es perdi entre algunes de les moltes propostes que van revolucionar la poesia del segle XX”.

“A Brossa sempre l’hem tractat com un personatge aïllat, però del 1946 al 1980 van ser uns anys en què hi va haver una explosió de propostes poètiques, d’experimentació. Hi havia una crisi de llenguatge i, sobretot, una voluntat de crear xarxa internacional entre tot d’autors que estaven marginats, com Brossa, i van anar creant –abans d’internet!– una xarxa d’intercanvi, de comunicació, de suma de propostes poètiques”, comenta Escoffet.

L’exposició es divideix en tres parts. A la gran paret d’entrada hi ha algunes obres icòniques d’alguns dels autors més destacats: el mateix Brossa, Tavares, Gomringer, Boso, Azeredo, Broodthaers, Pignatari... A la planta baixa, hi ha el gros del material, amb forma de bosc o constel·lació que es va expandint de manera laberíntica, i inclou poemes de diversos autors coetanis de Brossa, revistes, documentació i obra original. A la planta superior, centrada en les aliances personals entre els poetes i els espais de relació, hi ha tot el material referent a revistes, antologies i festivals.

Aquest projecte té un doble objectiu: difondre la poesia experimental del segle XX al gran públic i aportar nous elements de reflexió sobre el moviment que actualment està en el centre dels interessos de bona part dels museus de tot el món.

La Fundació Brossa (carrer de la Seca, 2) obre tots els dies, menys els dilluns, de 16 h a 21 h, i és d’accés gratuït. Fins al 17 de novembre, hi ha una molt recomanable excusa per conèixer l’espai.