Cultura

XEVI SALA

PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Als atemptats sempre hi comptem menys víctimes de les que hi ha”

“Com es guanya una guerra contra els teus?”
La pregunta és a la contraportada de No tornaran vius per convidar els lectors a llegir aquesta nova novel·la de Xevi Sala (La Bisbal d’Empordà), la primera sobre un atemptat de l’islamisme radical a Catalunya. Xevi Sala ha fet un important treball de documentació abans de posar-se a escriure No tornaran vius, que edita Columna Edicions. Xevi Sala és periodista i escriptor. Vinculat al diari El Punt des dels seus inicis, actualment és director adjunt d’El Punt Avui i responsable de l’edició digital del diari. Fins ara havia publicat l’assaig A l’altra barri i les novel·les Les causes perdudes, En la pell d’un mort, Esborraràs les teves petjades (premi Roc Boronat 2014) i I ens vam menjar el món (Premi Prudenci Bertrana 2016).
Amb els atemptats de Barcelona i Cambrils es va veure que el periodisme necessita ser rigorós i contrastar totes les dades”
El mal no es presenta mai de cares. Se sol presentar sempre disfressat, i a vegades, fins i tot, disfressat del bé”
Què és ‘No tornaran vius’, la seva última novel·la, que tracta sobre un atemptat de l’islamisme radical a Catalunya?
Fa dos anys, tots ho sabem, Catalunya va ser colpejada com mai pel terrorisme de l’islamisme radical, i des d’aleshores hem intentat de comprendre què va passar. Ho hem fet des del periodisme, i ara jo ho intento des de la literatura. Aquí sorgeix la primer dificultat, perquè l’obligació de qualsevol novel·la és ser entretinguda. Vull deixar clar, d’altra banda, que no es tracta d’una reconstrucció d’aquells atemptats, sinó d’una ficció. L’altra de les meves prioritats ha estat ser respectuós amb les víctimes perquè, i aquesta és una de les conclusions d’aquesta història, en tots els atemptats sempre hi comptem menys víctimes de les que realment hi ha.
D’on sorgeix la idea de fer una novel·la sobre l’islamisme radical?
He volgut fer una novel·la sobre l’impacte real dels atemptats de fa dos estius a Catalunya. No m’ha interessat tant reconstruir l’atemptat, sinó centrar-me, des de la ficció, en les conseqüències. Per això, en realitat, no descric, no detallo en què consisteix l’atemptat que passa a No tornaran vius. Es tracta que el lector ompli els buits. Uns buits que la gent de Catalunya ompliran amb els atemptats que van passar aquí, mentre que a algú que llegeixi la novel·la a França segurament li vindran al cap els atemptats de París. Per això els terroristes de la meva història no tenen nom, perquè el terrorisme no ha de tenir notorietat i, per això mateix, es diu que pot tornar a passar a qualsevol lloc i en qualsevol moment. O que com a mínim ho poden tornar a intentar.
Amb qui s’ha assessorat?
He parlat amb víctimes, amb policies, amb experts en l’islam, amb polítics, amb periodistes, amb psicòlegs, però, sobretot, he parlat amb l’editorial. Perquè es tractava de trobar l’enfocament més adequat per abordar una història, de no explicar el que ja està explicat i de construir una trama que mirés d’enganxar els lectors. Això ho he fet, des del punt de vista ja estrictament literari, a través de la forma del thriller, d’una recerca a partir de quatre personatges que presento en una primera part de la novel·la i que després convergeixen en l’argument.
Quin són aquests personatges?
Hi ha en Fabri, un periodista que torna dos mesos després de l’atemptat a la comarca buscant noves exclusives a qualsevol preu. En Mario, un policia marcat pels atemptats que està de baixa i que el busca, en aquest cas, és expulsar els seus dimonis interiors. La Nabil·la, que és una psicòloga inexperta que el que busca, en el seu cas, és veure si està professionalment capacitada. I, finalment, en Hhas, un noi magribí, que podríem dir que és el protagonista central, i que, en el seu cas, el que busca és sortir de la zona d’obscuritat en que, d’una manera involuntària, s’ha endinsat.
D’on surt el personatge d’en Hhas?
Voldria deixar clar que en Hhas no existeix, almenys fins el que jo sé. Es tractava de crear un personatge a partir del qual poguessis anar desgranant tota la trama i intentar contestar alguna pregunta. La conclusió final que em queda és que quan parlem de temes així, no hi ha respostes fàcils. Possiblement, ni tan sols hi hagi respostes, perquè, com dèiem, en la societat hi ha zones d’obscuritat que, tot i que no ens agradi entrar-hi, existeixen. Del que es tracta és d’evitar-les i mirar de saber, d’aprendre i de preparar-se per afrontar el mal. Perquè, desgraciadament, el mal no es presenta mai de cares. Se sol presentar sempre disfressat i a vegades, fins i tot, disfressat del bé. De manera que podem acabar convivint-hi, sentint-lo familiar i proper. Al final, el que acaba passant és que la línia que divideix el bé i el mal, i això és el que li passa a en Hhas, pot ser molt prima. El que el lector haurà d’acabar esbrinant és si aquesta línia tan prima aquest noi la traspassa o no.
El mal seria, en el cas real, el fals imam de Ripoll?
El mal és aquella forma humana que assassina innocents. Això seria una definició vàlida del mal. I que, en tot cas, qui en resulta afectat són les víctimes, que és el que a mi m’interessa més.En el procés de documentació prèvia de l’escriptura vaig documentar-me, sobretot, en el cas català, però també en el cas de París. Hi ha certs paral·lelismes entre l’un i l’altre. En els dos casos es tracta de grups de nois involucrats, de poblacions properes, que fugen del patró del llop solitari, alguns d’ells familiars, alguns d’ells germans. En qualsevol cas el que diuen i el que aconsellen els experts del Cidob, de l’Observatori contra el Terrorisme, del màster de radicalització de la UAB, és afrontar el diagnòstic d’aquests radicalitzacions no de manera global, sinó fer-ho de manera individualitzada, perquè no hi ha un perfil absolutament homologable. Hi ha nois que podrien respondre perfectament al cànon d’integrats, n’hi ha que no i n’hi ha de totes les esferes socials i econòmiques. El que sí que hi ha és un element comú, i és que tots acaben atrets per la figura d’un reclutador i entren en un procés de quatre fases. La primera és la captació, la segona és la substitució de la persona, de l’individu, per una identitat col·lectiva, la tercera fase és l’adoctrinament, i l’última, la radicalització. I aquestes fases sí que es repeteixen en tots els casos i són les que haurien de permetre, i és el que aquí no va passar, que s’encengués alguna alerta.
A la contracoberta es pregunta “Com es guanya una guerra contra els teus?
No sé si es pot arribar a guanyar. El que sí sé és que atemptats d’aquesta mena ens poden dur a aprendre algunes lliçons. Una, i aquesta és una lliçó que la societat catalana va aprendre, és no caure en el parany de la xenofòbia, i aquí hi ha exemples ben positius que tots podem recordar de Ripoll i Barcelona.
La marginació, la manca d’expectatives de futur, motius que també esgrimeixen els joves protagonistes de la seva novel·la, són suficients per rebel·lar-se de manera tan forta contra els teus?
No hi ha cap justificació per fer el que fan, però el que sí que hi ha és alguna raó que acaba ajudant a comprendre el perquè. En aquest cas, i en altres casos a Europa, es tractava de nois aparentment assimilats pel teixit social, amb feina, amb recursos econòmics, però és clar que alguna cosa fallava, i el que acabes veient, després de parlar amb els professionals que han treballat en primer línia, és que, sota l’aparença d’una integració, hi havia algun problema d’encaix evident. Una col·lisió d’identitat –per a les famílies eren uns mals creients i per als seus companys d’escola eren “els moros”, dit així despectivament–, i això els hauria deixat en terra de ningú, convertint-se en una peça fàcil per als reclutadors.
La religió pot ser l’excusa en uns atemptats com els de Barcelona i Cambrils?
Quan dèiem que el mal no ve mai de cara i es disfressa, en aquest cas podríem dir que es va disfressar de religió. No solen ser atemptats estrictament religiosos, sinó ideològics, entre altres coses perquè aquests nois, com hem dit, no anaven sovint a la mesquita, ni parlaven bé l’àrab. Probablement si haguessin anat sovint a la mesquita –i això t’ho diuen la mateixa comunitat musulmana i els experts– probablement haurien tingut nocions de l’Alcorà i si haguessin dominat l’àrab segur que haurien pogut veure que aquesta persona que es feia passar per imam era un farsant. Això no ho podrem saber mai, però.
En canvi, la Nabil·la, la psicòloga, és tot el contrari: té futur, treballa, està plenament integrada..
La Nabil·la, d’entrada, és una noia que porta el hijab perquè vol. Això també és una cosa que ens hauríem de plantejar com a societat, el rebuig que hi ha, sovint ben intencionat, contra determinades peces de vestir que veiem com una imposició masclista, i no sempre és així. En el cas d’aquesta novel·la, la Nabil·la el porta, no sabem si per raons estètiques, culturals o religioses. En tot cas és una noia que a mi em serveix per il·lustrar aquesta varietat que hi ha en el món musulmà en temes com aquests.
De la mare d’en Hhas en sabem molt poques coses, ni el nom, però n’intuïm moltes altres.
Aquesta dona, que té un pes importantíssim en la trama, a mi em serveix per introduir un tema que en totes les meves obres és recurrent i que és el de la maternitat i el de la paternitat. En aquest llibre també. Surt en primer lloc pel que fa als pares dels terroristes, a qui toca afrontar la responsabilitat dels actes dels fills, que deu ser una de les coses més terribles que poden passar a un pare. Després hi ha la paternitat d’aquest periodista, en Fabri, que rep trucades del seu fill que li busca feina. És quan surt a escena aquesta frase tòpica que és que els pares sempre volem que els nostres fills siguin millors que nosaltres. El que passa és que en Fabri, quan veu que els seu fill se’n surt millor que ell, pensa que potser som davant d’una frase una mica humiliant.
Justament en Fabri l’acomiaden de la feina per haver esborrat unes fotos terribles del dia de l’atemptat. Una discussió, la de quines fotos podíem o no publicar, la vam tenir també a la redacció del diari. Com el recorda, el dia de l’atemptat?
Amb vertigen professional i personal, en veure que estaven passant coses tan gruixudes pràcticament en directe. I després també amb incertesa i incredulitat, a mesura que s’anaven sabent més coses. També el vaig viure comprovant per primer cop de manera molt nítida que el periodisme havia canviat. Encara que sigui molt recent, crec que és un dels casos, i aquí també hi ha un dels temes de la novel·la, que demostra que el periodisme necessita més que mai ser rigorós i contrastar totes les dades. Van córrer aquest dia moltes imatges per les xarxes que, afortunadament, els mitjans seriosos es van abstenir de difondre. A la redacció recordo que vam tenir un debat al voltant de quines havíem de publicar o no. Afortunadament hi va haver mitjans que van fer molt bé la seva feina, com El Punt Avui o TV3, que van evitar entrar en el circ que es va muntar. El Punt Avui va ser, per exemple, l’únic mitjà escrit d’abast nacional que no va publicar, no només a portada, ni tampoc a dins, la imatge de Julien, el nen australià de 7 anys, que va morir a la mateix Rambla a les mans d’un turista que va acudir a auxiliar-lo. Crec que aquesta és la línia. Penso també que la professió ha de reflexionar sobre el que va passar a Ripoll, on hi va haver corredisses de periodistes rere els pares dels joves terroristes, en un moment en què aquesta gent estava totalment aclaparada pel que havien fet els seus fills.
Coneixem bé els nostres veïns àrabs? Creu que algun dia es podran trencar les barreres culturals que ens separen?
Crec que ja s’han trencat en part. La pregunta la reformularia. Els volem conèixer realment? Potser seria una pregunta més ajustada. D’entrada, no els anomenem com cal. Els diem musulmans, però no tots ho són.
En les seves novel·les hi ha sempre un important component social.
Com a lector, m’agraden les novel·les que tinguin un cert recorregut social. Per tant, com a escriptor el que faig és reflectir-ho. En la història de la nostra literatura en tenim molts casos: des d’en Vázquez Montalbán fins a Quim Monzó amb els seus contes. Això enriqueix el resultat final i el millora.
Es considera un autor reconegut? Ha guanyat el premi Bertrana i el Roc Boronat, ha publicat ja cinc novel·les... Això l’afavoreix a l’hora de publicar?
Que et publiquin una novel·la ja és, en si mateix, un reconeixement. Si, a més, te la premien, encara més. Aconseguir publicar una novel·la en català, en un mercat tan competitiu com el nostre, significa que has superat un doble examen. El primer és el teu, que no dones per acabada una novel·la fins que no t’agrada, i això no sempre passa a la primera. El segon el passes amb l’editorial. Les editorials són persones que invertiran diners en la publicació de la teva obra. Per tant, passes un segon filtre. Pel que fa als premis, no són una estació d’arribada, sinó de pas. Representa que assoleixes una responsabilitat i és que la segona obra sigui millor. Almenys això és el que et planteges després de guanyar un premi. Espero haver-ho aconseguit.
I una última qüestió, per què la cançó La plus belle, de Sylvie Vartan?
Sense proposar-m’ho, totes les meves obres tenen la seva banda sonora. Això ja va començar amb la meva primera novel·la, Les causes perdudes, que tenia de banda sonora Me quedo contigo, d’Els Chunguitos, que crec que és una de les millors cançons que s’han escrit mai. A I ens vam menjar el món també hi havia moltes cançons d’en Brassens, d’en Raimon, de l’Ovidi Montllor... I en aquesta buscava una composició que pogués escoltar una dona magribina, nascuda als anys cinquanta, francòfona, una cançó que fos maca i que fos trista, i aquesta de la Sylvie Vartan ho és.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Acadèmia de la Música, contra Fira de Barcelona

Barcelona

L’agonia de la cultura de base

barcelona

Un art que reflecteix la societat

Girona
ÀNGELS BRONSOMS
PERIODISTA. PASSATS ELS DIES DE RÀDIO, ES CONSIDERA UNA ACTIVISTA MUSICAL

“Per què no es diu que Patti Smith va inventar el ‘punk’?, per discriminació”

GIRONA
Alfred García
CANTANT, ACTUA EL DIVENDRES 26 DE JULIOL AL FESTIVAL PORTALBLAU

“Veig el film de Queen un cop cada 15 dies”

L’ESCALA

The Skatalites actuen avui al Reggae Pals

pals
Patrimoni

Descobert el llegat de Marcus Porcius

badalona

Mateixa cara i moneda

Barcelona

Referèndum de tomàquets

Barcelona