Pintura immortal
CaixaForum celebra en una exposició el poder per reinventar-se d’una pràctica ancestral que s’ha donat per esgotada moltes vegades, però que sempre reneix
La institució presumeix de col·lecció amb obres de titans com Richter, Polke i Schnabel
La pintura l’han matada, no una, no, milers de vegades, i algunes amb acarnissament i traïdoria. Però en el mateix moment que uns celebraven el seu funeral, d’altres la gronxolaven en els seus braços com un nadó. Si és impossible separar la història de l’art de la història de la pintura, també ho és entendre l’art contemporani sense la pintura contemporània. Assassinar-la ha estat, en el fons, allò que li ha donat més alè per viure.
Per copsar aquesta bipolaritat, paga la pena visitar l’exposició La pintura, un repte permanent (fins al 29 de setembre) a CaixaForum Barcelona, que inclou 39 obres majúscules de 33 grans firmes. Aquesta institució té la sort que no ha de picar a gaire portes estranyes per construir un relat sòlid sobre les pràctiques pictòriques dels darrers 30 anys: la col·lecció d’art de l’entitat financera –de la qual és responsable Nimfa Bisbe, comissària de la mostra– es va engendrar just en el moment en què el debat de la vigència i l’anacronisme de la pintura estava més encès, i fins avui, que ha anat enriquint els seus fons amb les creacions de factura més recent.
El retorn a la pintura els anys vuitanta després del període d’esplendor del conceptual va solidificar uns aires que avui continuem respirant (els de l’especulació de l’art al marge... o no tant al marge): a partir d’aquell moment pintar volia dir alguna cosa més que agafar un pinzell i sucar-lo dins d’un pot de pintura.
Volia dir que es podia pintar sense pintura. A Paper moneda (2007), Ignasi Aballí va substituir el líquid per bitllets de 5, 10, 20, 50, 100, 200 i 500 euros triturats. També volia dir que es podia pintar sobre qualsevol superfície, incloses les precàries: Michel Parmentier ho va fer amb paper de calcar i Carlos Bunga, el cabdell de l’exposició, ho fa amb feltre i cotó.
El que també va quedar clar en un d’aquests cicles de mort i resurrecció és que la pintura no es casava amb les formes de presentació tradicionals i que si li convenia podia mutar en els suports que suposadament li havien manllevat el tron en pro de la modernitat. Es podia camuflar en una instal·lació (la de Jessica Stockholder concedeix el poder de pintar a la llum), en un vídeo (amb la idea d’evocar l’instant retingut en una pintura, Michael Snow va alentir una filmació de 30 segons per fer-la durar divuit minuts) i en una performance (què és si no el treball que va fer Jaime Pitarch amb unes llaunes de pintura que va buidar per després cobrir-les per fora, capa a capa, durant quatre anys?). Pintar, doncs, passava a ser un laboratori d’experiments infinits i indefinits.
A la mostra de CaixaForum també queden desbordats els absurds límits entre figuració i abstracció i la fòbia que els artistes senten pel pesant llegat de la pintura. Una cosa és que els artistes trenquin les normes i l’altra que no mirin al passat. Que el miren sempre. En les pintures de Gerhard Richter, Sigmar Polke i Julian Schnabel, tres gegants de l’art del segle XX, sempre hi ha un perfum intens dels grans mestres de tots els temps. De tots i de cap. De tan obsedits a matar-la, la pintura l’han fet immortal.
