cinema
La carn de Rourke i l'home de ferro
La temporada passada, Mickey Rourke, conegut fa uns anys amb el nom del noi de la moto i el seductor de les nous setmanes i mitja, va ressuscitar en una curiosa pel·lícula de ficció titulada The Wrestler, dirigida per Darren Aronofski. El film acabava essent un documental sobre el seu cos i les cicatrius del pas del temps. El cos de Rourke semblava ressorgir dels inferns, mostrant el desgast i la decadència de qui ha arribat al límit de l'autodestrucció. Resulta curiós que, un any després, aquest cos que va ressorgir de la foscor sigui el protagonista malvat d'una pel·lícula de superherois. Mentre la primera part d'Iron Man era una pel·lícula sobre les excentricitats d'un actor acostumat als excessos –Robert Downey Jr.– i convertia el superheroi en un ésser capritxós que utilitzava els milions per jugar a la guerra i salvar la humanitat, Iron Man 2 és una pel·lícula que mostra com un cos podrit pot transformar-se, després d'un llarg calvari, en un venjador capaç de donar treva als superherois. El principal interès d'aquesta grisa i més aviat mediocre pel·lícula de la Marvel no és altre que veure a Mickey Rourke, amb el cos ple de tatuatges –reals i ficticis–, convertit en un antihome de ferro que, amb dos pals de foc, és capaç d'alterar l'espectacle d'una cursa automobilística a Montecarlo per després oferir una treva a l'home més poderós i capritxós del planeta. El problema d'Iron Man 2 és que malgrat el seu càsting espectacular i els milions invertits en l'operació, la pel·lícula és incapaç d'aprofitar el millor que té entre mans i tot plegat acaba resultant ben poca cosa.
La primera part de la saga partia de la guerra d'Iraq per presentar-nos la utopia d'una màquina de la guerra capaç de substituir tots els soldats i de construir una força més gran capaç d'anul·lar qualsevol contrincant. La màquina no era més que l'enginy d'un superxeria capriciosa, sense ideals i amant dels excessos en tota mena d'espectacle. En el retorn d'Iron Man es volen seguir els mateixos plantejaments, però sense arribar mai a aprofundir en tot allò que es té entre mans, avortant tots els possibles camins més suggeridors en benefici d'un espectacle ambiciós que acaba quedant-se en el no- res. La llàstima de l'operació és que al llarg del camí s'apunten algunes coses molt interessants, com ara el fet de mostrar l'excèntric milionari víctima de les transformacions de la carn biològica en carn metàl·lica, el fet de contraposar la força del poder polític als capricis de la força d'un capitalista megalòman i la lluita que s'estableix entre uns sistemes controlats i altres que volen sorgir a l'ombra. El film es recrea creant un seguit de subtrames i de personatges menors, com ara el que interpreta Scarlett Johansson, el qual només serveix perquè es llueixi com a estrella, que no duen enlloc. El resultat final és un espectacle que peca d'ambiciós, que minimitza l'interès de la primera part com a producció de sèrie B poc pretensiosa però noble, i que provoca un cert cansament en un espectador que espera amb impaciència la batalla final i s'acaba adonant que no ha complert tot allò que prometia.
