Cultura

Carla Gràcia

Novel·lista

“La covardia és el pitjor enemic”

L’estil se sosté en un ritme ràpid, tallat, que fa que la narració en tercera persona sembli en primera persona

Carla Gracia (Barcelona, 1980) fa les coses amb convicció, tant en la seva feina com a docent –és professora de la Universitat Internacional de Catalunya i al Laboratori de Lletres– com en la literatura, on avança amb pas ferm. Doctoranda a la Universitat de Bath Spa (Anglaterra), el 2014 va publicar la primera novel·la, Set dies de Gràcia, que va ser traduïda a l’italià i al polonès, i va rebre el prestigiós premi Alghero Donna de literatura i periodisme en la Fira del Llibre de Roma. Ara presenta la novel·la L’abisme, una aposta del nou segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, que presenta personatges al límit.

Després d’una novel·la històrica com ‘Set dies de Gràcia’, s’endinsa en una història contemporània a ‘L’abisme’. Per què s’ha decidit per un canvi tan gran de perspectiva?
Set dies de Gràcia és una novel·la situada en un context històric, no estic segura que sigui una novel·la històrica perquè el seu motor principal, el conflicte social d’una comunitat i el conflicte psicològic de la protagonista, és molt modern. Aquest cop, amb L’abisme, el personatge principal m’ha portat a l’actualitat i m’hi he endinsat. L’Octavi Fontseca és un home gran que ha viscut molta vida i que ha passat per etapes històriques importants al nostre país com la dictadura, la Transició i el creixement econòmic dels anys vuitanta i noranta.
Fins que arriba la crisi, també la seva crisi, d’altra banda monumental...
Ara tot es troba en crisi, una crisi de fonaments que és la crisi en la qual ens vam sumir a principis dels 2000. Tot això són etapes històriques que el marquen i ens marquen com a lectors. No som res sense la nostra història. Suposo que totes les novel·les podrien ser, d’alguna manera, històriques.
Certament, però, totes dues plantegen situacions al límit. És aquest punt de conflicte el que impulsa la novel·la?
Margaret Atwood diu que la novel·la comença quan canvia el patró. Les coses van d’una manera fins que... A Set dies de Gràcia, tot va d’una manera (la injustícia de les lleves) fins que el poble decideix dir prou. A L’abisme, tot va malament (l’Octavi no escriu i s’està divorciant) fins que troben un cos a la platja i el protagonista ha de començar a entendre el passat i a decidir com vol que segueixi la seva vida. Suposo que, en aquest sentit, L’abisme és una novel·la més íntima.
‘L’abisme’ s’interroga sobre l’efímer de l’èxit i les seves conseqüències?
Sí, L’abisme parla sobre com traslladem la necessitat afectiva a la pompa exterior i com aquesta pompa exterior, aquesta lloança i poder, ens anestesia durant un temps, però no ens cura del buit interior.
‘L’abisme’ és també una novel·la sobre la desesperació.
Busquem desesperats l’èxit, els diners, el reconeixement pensant que quan hi arribem tota aquesta ansietat que tenim dins desapareixerà, perquè ja haurem assolit un estadi on ens sentirem segurs, on tothom ens acceptarà, admirarà, fins i tot ens estimaran.
Un impossible?
Sí, perquè aquest estadi no arriba mai i com més correm i més pugem, més coses estem disposats a deixar pel camí i més ens allunyem de nosaltres mateixos.
Per què ha utilitzat un escriptor com a protagonista?
Circumstàncies de la meva vida em van portar a qüestionar-me sobre com deu viure un escriptor que no té idees i que necessita robar les idees d’un altre. El món editorial és complex i enrevessat i em va semblar una selva com una altra on començar a plantejar-me com és el nostre món i com volem que sigui.
La mort de la mare de l’escriptor actua, així mateix, com a desencadenant?
La mort de la mare és el desencadenant que obre la consciència del protagonista. L’Octavi fa tant temps que no sap res de la seva mare, que el va abandonar quan era petit, que quan els policies truquen a la porta de casa seva i li anuncien que la seva mare és morta, de cop sentir el seu nom és com “si un piolet li hagués foradat el crani i hagués deixat entrar un vent tempestuós entre els plecs i les circumvolucions”; no es podrà escapar, haurà de saber què va passar per trobar el descans.
Utilitza un estil nerviós, de frase curta, monzonià. És premeditat?
Absolutament. L’estil se sosté en un ritme ràpid, tallat, que fa que el narrador en tercera persona sembli un narrador en primera persona i ens endinsem en la ment de l’Octavi com si fos la nostra, amb ànsia, amb necessitat de més.
De vegades, però, canvia?
Només en els enllaços temporals, en els records, permeto que el lector es perdi en frases més llargues, picades per la memòria. L’estructura és de novel·la negra, el ritme és de novel·la contemporània, moderna, íntima.
Quins són els seus referents? D’on ha begut?
Quim Monzó, Eduard Márquez, Georges Perec, John Banville i Paul Auster són els meus referents estilístics per a aquesta novel·la. Prosa transparent, dolorosament curta, de ritme alterat i actiu.
Per què la utilització de la tercera persona?
La novel·la comença amb una primera persona que és una bèstia, un corb marí. Després passa a una tercera persona, molt propera a l’Octavi.
És una opció premeditada?
Aquesta dualitat és buscada; a vegades les bèsties són més properes que els éssers humans. La tercera persona amb l’Octavi em permet jugar amb la dinàmica de la ironia i, a la vegada, aporta el misteri de la distància i em proporciona més possibilitats a l’hora de saltar en l’espai temps sense abaixar el ritme.
Vostè és professora de literatura a diferents centres. Aquestes feines no invaliden la creativa?
Soc professora d’escriptura i, malgrat que sovint les exigències educatives i socials ens porten a entendre que escriure és saber estructurar bé un text i escriure’l amb correcció, és a dir, sense faltes d’ortografia, a mi m’agrada anar més enllà. Així que impulso els meus alumnes a crear, a sentir els seus personatges, les seves històries, que els importi cada paraula que escriuen, que res que passa al seu voltant els sigui indiferent. Això és, per mi, l’autèntica escriptura.
Com ho fa?
Quan descobreixo que els alumnes o les alumnes estiren el fil, entenen, senten i descobreixen els mons que amaga l’escriptura és una gran victòria. Creixo i aprenc amb els meus alumnes, alimenten el meu estil, les meves ganes d’explicar històries, millors, més esmolades.
En alguns moments la covardia actua com a impulsora de la trama. És un tema recurrent?
Sí, és una gran anàlisi. La covardia és un dels nostres pitjors enemics. Quan callem, quan decidim deixar de fer allò que necessitem fer per por, ens perdem una mica i arriba un dia que estem tan perduts que ja no sabem on era el camí, ni tan sols si valia la pena.
La por mou el món...
Tots els personatges de L’abisme senten por d’alguna cosa i s’aferren a preservar allò que creuen que els sembla més segur: sovint, el silenci. El silenci és una esquerda que es va fent gran.
Com salvar-lo, doncs?
Només el coratge ens pot permetre parlar, saltar aquesta esquerda i avançar. Hi ha coses més importants que la por.
Anuncia que la següent novel·la l’escriurà en anglès.
Soc doctoranda en escriptura creativa per la Universitat de Bath Spa d’Anglaterra i la meva novel·la, que és part de la meva tesi, és en anglès i parla sobre dos autors alemanys. Em venia de gust endinsar-me en l’escriptura més enllà de les paraules, o precisament, ben a prop de les paraules, en el meu cap, en el meu sentir més intern, en català, en castellà, en anglès, en alemany, tot ben barrejat i, a la vegada ben clar, ben precís, ben meu.
Cap a on?
Jo soc dislèctica i molt sovint em van dir de petita que no em dediqués a les lletres; ara m’agrada saber-ne molt, de moltes llengües. Escriure en diferents llengües em fa més bona escriptora en català, perquè m’obliga a entendre millor el mecanisme intern de l’escriptura, la construcció cultural de la llengua i el que s’hi amaga.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.