Vampirs al parc de Montjuïc

Jesús Franco, o Jess Franco –entre la infinitat de pseudònims amb què va signar les seves pel·lícules–, és un dels realitzadors espanyols més singular (Màlaga, 1930-2013). Prolífic, va tocar moltes tecles, però sobretot se’l coneix pels seus relats de terror i les pel·lícules eròtiques, que admetien diversos metratges segons la rigidesa de la censura de cada país. La seva condició de poliglot li va obrir la porta a poder fer nombroses coproduccions, que ell mateix lligava amb la seva capacitat d’engrescar productors estrangers. Una de les seves realitzacions més cèlebres va ser El conde Drácula (1970), per a la qual va disposar d’un protagonista excepcional: Christopher Lee. El documental Drácula Barcelona (Cameo), de Carles Prats, produït per Filmin, recull el procés d’elaboració de l’obra, amb entrevistes realitzades per Prats, amb Manel Mallol, a Lee i a Franco, així com a Portabella, que va enregistrar el rodatge d’El conde Drácula per crear el film experimental Cuadecuc, vampir. En el documental, publicat ara en DVD, es pot veure la confluència de diverses històries, i com s’estableixen uns vincles entre la pel·lícula de gènere, de sèrie B o Z, i el treball de cinema experimental de Pere Portabella. El documental és també una mostra de la naturalesa de l’obra de Franco. “Abans que cineasta, Franco era músic de jazz i, en aquest sentit, li agradava la improvisació i rodar sense guió”, explica Prats. Aquesta preferència va portar Franco a rodar diverses pel·lícules a la vegada. “Tenia molta necessitat de fer pel·lícules, però quan en rodava una, ja estava pensant en l’altra, i l’interès per l’anterior dequeia”, diu Prats.

En el documental, a més de Lee, hi apareixen Jack Taylor (un dels seus actors), Anne Settimó, Serena Vergano, Teresa Gimpera i Jeannine Mestre. Franco sempre va tenir gent de primera línia al voltant, com Klaus Kinski. “Lee va treballar amb Franco perquè estava decebut amb la Hammer. Creia que havien abandonat l’esperit del Dràcula de la novel·la”, explica Prats.

Franco mai va tenir manies a l’hora de transformar els escenaris. Si va rodar al Park Güell i el va convertir en el cau de Fu Manxú, tampoc va fer escarafalls amb la idea que el parc de Montjuïc esdevingués la llòbrega Transsilvània del comte Dràcula.