El combatiu Joan Brossa
L’editorial del Maresme Vibop recupera els poemes de combat de Joan Brossa
Joan M. Minguet: “I si llegim Brossa des de l’estricta contemporaneïtat? ”
Després d’un autèntic allau de publicació o reedicions de llibres de Joan Brossa, el centenari del naixement del poeta també ha servit per desenterrar aspectes més de resposta que el podrien separar de la imatge lúdica que tant l’ha caracteritzat. En els seus poemes socials i polítics, Brossa mai deixava, però, de fer broma. Algú s’atreviria actualment a presentar el cap degollat de l’alcalde com ell ho va fer de Porcioles? No. Per aquest motiu, en aquests temps de censures i repressions, la lectura de l’antologia Joan Brossa poemes de combat és doblement interessant. Publicada per l’editorial del Maresme Vibop –que lidera la periodista Montse Serra–, l’antologia ha estat a cura de Joan M. Minguet. I és una bomba per la qual segurament avui hauria estat processat.
Minguet comença la introducció fent-se preguntes: “I si llegim Brossa des de l’estricta contemporaneïtat? I si en fem una lectura fora dels marcs acadèmics? Com si Brossa hagués acabat de publicar algunes de les seves composicions i ens interpel·lessin ara mateix? Com si l’art servís per a alguna cosa més que per encabir-lo en el pou del temps? La filologia, la història de l’art, la història de les arts escèniques, les humanitats en general, en el moment en què prenen un objecte d’estudi, actuen en un doble sentit. En primer lloc, n’ofereixen claus d’interpretació, summament necessàries, això és evident. Però, de manera immediata, segresten vulguin o no vulguin aquell objecte d’estudi, el col·loquen en el passat i el desposseeixen de la seva possible càrrega d’insubmissió. Els estudis artístics en són l’exemple més fefaent: els museus poden ser una font de coneixement, però alhora esdevenen magatzems –o mausoleus– on s’igualen les obres més acomodatícies amb aquelles altres d’arrel contestatària.”
Té tota la raó i l’actualitat és un dels valors d’aquest llibre modèlic. Per exemple quan parla de la monarquia o en el brillant poema Estanc per parlar d’allò que abans anomenàvem “l’estanquera”: “Se restablece la bandera bicolor, / roja y gualda, como bandera de España. / La tradicional bandera bicolor, roja y gualda, la gloriosa enseña que ha presidido las / gestas inmortales de nuestra historia. / Hay un sello.”
Tots els poemes són d’aquesta guisa.