Més que rectes i corbes

“Les obres d’Artur Aguilar parlen des del silenci de l’espai, estructurat en rectes i corbes, a partir de la geometria euclidiana clàssica, basada en la secció àuria”, escriu la crítica d’art Pilar Parcerisas en el catàleg de l’exposició Artur Aguilar. Rectes i corbes (Període 1990-2010), que s’inaugurarà demà, dijous, a la Fundació Valvi de Girona (19.30 h). Parcerisas també presentarà demà aquesta exposició de maduresa, que mostra com va evolucionar la pintura d’ Artur Aguilar (Barcelona, 1946) durant dues dècades en què va definir de manera decisiva el seu univers creatiu. Aguilar, que viu i treballa a Torroella de Montgrí, obre la nova temporada de la Fundació Valvi, que també ha anunciat per als pròxims mesos altres exposicions d’Assumpció Mateu, Anna Agustí Hontangas, Tate Lucena, Marc Estany i Lluís Xifra.

Artur Aguilar va cursar els estudis d’arquitectura tècnica i els de belles arts, però els primers mai no el van motivar especialment –de fet, no ha treballat mai en aquest camp– i en els segons no va trobar, en aquells anys setanta del tardofranquisme, el tipus de formació que ell i molts dels seus companys buscaven. “A la facultat tot era figuratiu i a les tertúlies ens preguntàvem per què no arribava aquí tot aquell art que ens interessava, com ara els minimalistes americans. Fins que vaig fer el primer viatge a París i allà vaig descobrir tota una sèrie d’artistes geomètrics”, recorda. De fet, l’obra d’Aguilar mai no ha tingut prou projecció aquí, en part perquè ell va preferir l’estabilitat d’una carrera acadèmica com a catedràtic de dibuix i disseny a l’ensenyament secundari, abans que embarcar-se en determinades aventures artístiques, però també perquè la seva aposta per una pintura basada en les matemàtiques, la geometria fractal, la proporció àuria –“La faig servir a tot arreu”– i la successió de Fibonacci semblava no lligar gaire amb la mediterraneïtat predominant a l’art català. Durant uns anys, Aguilar va estar molt vinculat a la galeria parisenca Denise René, i ara ho està a la londinenca The Last Supper. Des que es va jubilar de la docència, als 60 anys, està dedicat plenament a la pintura. Manté la vocació pedagògica a l’hora d’explicar el rerefons de les seves obres: “El més interessant d’una obra és el que no es veu i res del que faig és perquè sí.” En l’exposició, es projecta un petit documental de Paula Aguilar, amb intervencions de Parcerisas i de l’artista Jaume Ribas, que “donen moltes pautes per entendre millor d’on surt aquesta obra”. L’exposició es titula simplement Rectes i corbes perquè són els principals elements de la mostra i del període creatiu reflectit. Són quadres basats en “variacions, combinacions i permutacions d’elements”, però que també denoten un “interès pictòric pel color en uns fons que no són mai llisos”. Una dècada després, Artur Aguilar ja està en una altra fase, “depurant les coses i traient color”.