Viacrucis flamenc

Juan Carlos Lérida no entenia quan li deien que la Setmana Santa era com una representació teatral. Per ell, nascut a Triana, que cada dia veia un pas de la Verge en un assaig o un altre, era, simplement, una realitat popular. El ballarí, pedagog i coreògraf que fa anys titllen de flamenc heretge perquè indaga més enllà dels pals clàssics a través de la seva recerca del flamenc empíric, ha deixat de veure la quotidianitat dins el flamenc. Ara, amb la Liturgia de las horas (que trigarà encara un any a desenvolupar) ha decidit sortir a buscar el flamenc en els cossos i les realitats quotidianes. En cada un dels sis espectacles vol indagar en diferents gremis d’oficis. Doce, la que s’estrena aquest vespre al Mercat de les Flors (només fins diumenge), i que s’inspira en els 14 passos del viacrucis, ha dialogat amb el gremi artístic. És el més ambiciós: dotze artistes (el 60% no prové del flamenc però s’hi deixa contaminar) han anat connectant amb Lérida, com si fos el seu mestre. Ell, com Jesús en la crucifixió, acaba desapareixent. I és llavors quan els deixebles agafen la responsabilitat i acaben assumint el rol de mestres dels seus propis deixebles.

Doce serà la cinquena peça d’aquesta Liturgia de las horas que aspira a presentar conjuntament (durant 12 hores seguides el 2020). Per ara, ha posat a prova el primer capítol evocant el Sant Sopar: La hora del ritual (en què dialoga amb la cuinera Marina Monsonís) en els Terrats en Cultura i Máquinas sagradas, estrenat en la Fira Mediterrània d’ara fa un any i en què trasllada el flamenc a un taller mecànic. Aquesta tercera estació representa quan un cop Jesús és detingut pels romans al bosc de les oliveres pregant i se l’enduen pel carrer, pel mig de la gent que no sap com reaccionar. La quarta estació podria estrenar-se dins el Sismògraf i s’inspiraria en les màquines del gimnàs: el moment en què l’individu força el cos a un sacrifici corporal, com Jesús va fer suportant la tortura i els insults. A Doce, però, el cos del mestre desapareix. El pols musical va del lent al frenètic, buscant l’excés coreogràfic. En aquesta recerca es busca una certa elevació. Jesús mor i s’alça als cels: viacrucis d’esperança flamenca.