L’edat d’or del pastel

El pastel ha estat una tècnica de poc prestigi en la història de l’art. Presoner d’una jerarquia molt rígida, sempre, o gairebé sempre, se l’ha considerat un art petit. Això no treu que hi ha hagut grans pastelistes que han gestat obres d’una qualitat extraordinària. Els artistes més consagrats es van sentir atrets per aquest mitjà de colors clars, delicats i vellutats, impossibles d’assolir amb cap altre material. El que més se li assembla és la pintura al fresc.

El pastel va ser el mètode preferit de tot un Degas. El va aplicar per fer nus femenins, ballarines i escenes de cabaret, temes que fins llavors estaven reservats a l’art en majúscules. En una vida de misèria com la seva, pintar a l’oli era prohibitiu i amb els guixos, més econòmics, va poder guanyar-se la vida. Els amants de l’art correran a veure les seves obres a l’exposició Tocar el color. La renovació del pastel, a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre fins al 5 de gener.

És lògic perseguir l’art de Degas, però l’atractiu d’aquest projecte expositiu va més enllà d’ell. La mostra inclou prop d’un centenar d’obres de molts altres artistes reconeguts (Renoir, Millet, Delacroix, Monet, Miró, Picasso...), però també de molts més sense tant pedigrí que seran tota una revelació per al públic, inclosa una petita (massa petita i desafortunadament separada) selecció de peces de dones artistes, com ara Berthe Morisot i Mary Cassatt, que es van fer pastelistes per destacar en un món artístic de predomini masculí i, és clar, molt oliós.

El terme pastelista es va inventar el 1835, l’any que el comissari Philippe Saunier ha triat com a punt de partida. Perquè és llavors que comença el que ell anomena “l’edat d’or del pastel”. Un abans i un després. En l’abans, s’havia utilitzat com a mitjà “per afegir una mica de color als dibuixos”. És a dir, que era una crossa per arrodonir treballs preparatoris. Durant molt temps tampoc semblava adient per a tots els temes i va quedar reclòs en el retrat.

“Seran els paisatgistes del segle XIX els que salvaran el pastel”, diu Saunier. I els que lluitaran per legitimar-lo com un art d’entitat pròpia. Té una explicació pràctica: les barretes de color eren molt fàcils de transportar en les excursions d’aquests nous exploradors de l’art del paisatge, els impressionistes. Més facilitats: no requeria un temps d’assecat, com és el cas de l’aquarel·la. I, insisteix el comissari, els resultats satisfeien els artistes. L’acabat mat i vaporós conferia a les obres una aurèola de misteri i de somni. “El pastel tenia unes qualitats més poètiques que les de l’oli, més prosaiques”, rebla.

La mostra no ha estat fàcil d’organitzar. La fragilitat és inherent a aquestes obres i els seus propietaris no acostumen a deixar-les. En el transport s’han d’extremar les precaucions perquè la més mínima vibració les pot afectar. Els bons contactes de Saunier han fet que prop de 70 prestadors s’hagin avingut a desprendre’s dels seus tresors. Sobretot francesos, i té sentit perquè el rejoveniment d’aquesta tècnica es va cuinar a foc lent a França, per tot seguit expandir-se arreu. Un dels principals artífexs d’aquesta operació estètica va ser Odilon Redon, que té una sala exclusiva a la Casa Garriga Nogués amb pastels impregnats de missatges espirituals. Redon és la baula que uneix un món artístic que s’esmuny i els nous temps que s’albiren en l’art, regnats per la idea més que per la matèria.

Fi a les jerarquies

El segle XX està notablement ben representat a l’exposició. Els genis que van empènyer les avantguardes van practicar el pastel sota un nou ideari artístic que trinxava els llinatges de tècniques. El nou paradigma era l’experimentació i totes les opcions eren vàlides per estrenar camins verges. El pastel inclòs.

Les exposicions han de servir per obrir els ulls i per esmicolar prejudicis. I on no arriba la mostra hi ha d’arribar el catàleg. Si fullegen el que ha editat la Fundació Mapfre potser els sorprendrà saber que Munch va fer una de les quatre versions del seu llegendari El crit en pastel. El 2012 es va subhastar per una xifra rècord: 91 milions. A Munch, que no li parlin d’arts de segona.