Ja no va sortir el sol
El cinquantenari del disc ‘Abbey road’ recupera peces inèdites de l’últim treball, coincidint amb la revelació de les interioritats del final dels Beatles i les seves greus desavinences
Paul McCartney: “En el viatge per enregistrar ‘Abbey road’, hi havia hagut molts revolts”
La incessant maquinària a l’entorn dels Beatles no cessa. Durant els últims anys hem estat celebrant cinquantenaris dels discos de la seva darrera etapa. Ara és el torn de l’últim, Abbey road, considerat per molts especialistes el seu millor àlbum. I que va sortir una mica com a compensació personal de les sensacions negatives, les incomprensions i el cansament que va provocar Let it be, que oficialment seria el punt final. Malgrat temes com el que dona títol a Let it be, Across the universe, The long and winding road i Get back, els quatre fabulosos volien un comiat més brillant i menys aspre. Amb Abbey road ho van aconseguir.
Si pràcticament tots els seguidors consideren que el millor disc de la història del rock és Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, Abbey road és el millor de la discografia dels Beatles. Hi ha infinitat d’anècdotes darrere de cadascuna de les cançons. Universal, la multinacional que s’ha quedat la representació que havia tingut EMI, ha posat a l’abast dels compradors diversos formats del disc, amb la gravació històrica, que comença amb Come together i Something –amb l’esplendorosa Here comes the sun a la cara B, en què George Harrison expressa l’alliberament de la càrrega beatle–. La nova edició recupera versions descartades de les cançons històriques.
“En el viatge de l’enregistrament, hi havia hagut molts revolts. I encara som aquí, preguntant-nos per la màgia de tot allò”, recorda McCartney en el pròleg que ha escrit per a l’edició d’aniversari. Tal com concreten els responsables d’Universal, “és la primera vegada que Abbey road ha estat remesclat i presentat amb gravacions de les sessions d’estudi i versions descartades addicionals”. La nova edició de l’àlbum és la continuació de les aclamades noves versions d’aniversari de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band i White album, llançats el 2017 i el 2018, respectivament. Per crear les noves barreges d’estèreo d’Abbey road amb so envoltant, van treballar amb un equip expert d’enginyers i especialistes en restauració d’àudio als estudis Abbey Road. Tots els nous llançaments del disc inclouen la nova barreja, obtinguda directament de les cintes de vuit pistes de la sessió de gravació. Per produir la barreja, Giles Martin es va guiar per la barreja estèreo original de l’àlbum, supervisada pel seu pare, George Martin. Giles explica en un text per a la nova edició: “La nostra missió consisteix simplement a garantir que tot soni fresc i que t’emocioni tant com el dia en què va ser gravat.”
Havia de ser el final?
La celebració ha coincidit amb les revelacions d’una cinta que no es coneixia, descoberta per l’investigador Mark Lewisohn. Es tracta d’una gravació feta per John Lennon amb McCartney i Harrison el setembre del 1969 als estudis d’Apple Corps, a Savile Row (Londres). La va gravar per a Ringo Starr, que era a l’hospital. En declaracions a The Guardian, Lewisohn assegura: “És una revelació, perquè els llibres sempre ens han explicat que ells sabien que Abbey road seria el seu últim disc i que volien acabar ben amunt. Però no: aquí discuteixen l’àlbum següent. I creus que John és el que volia separar-se, però, quan escoltes això, no és així. No reescriu això gairebé tot el que crèiem saber?” En la cinta, Lennon suggereix que Paul McCartney, George Harrison i ell mateix componguin quatre temes diferents com a base d’un nou àlbum, mentre que en demana dos a Ringo, si ell vol. Lennon suggereix signar individualment l’autoria de les cançons, i obrir així una bretxa en l’associació Lennon i McCartney, entesa com sacrosanta. Paul, de manera irònica, respon que George Harrison ha arribat a la mateixa posició de compositor que ell i Lennon. Ho fa amb un murmuri que obre les hostilitats: “Fins a aquest àlbum sempre vaig pensar que les cançons de George no eren tan bones.” Ell contesta: “Això és qüestió de gustos. Durant tot aquest temps, a la gent li han agradat les meves cançons.”
Final dolorós, que Harrison assumia en clau gairebé budista davant l’ego del seu company. Dues de les cançons del guitarrista d’aquest darrer disc, Something i Here comes the sun, han acabat sent dels temes més memorables del quartet. El mateix 1970, i ja en solitari, Harrison publicaria l’extraordinari All things must pass, un àlbum triple amb molt material descartat pels seus companys.
