Una soprano tan imponent com acollidora

Només he assistit a un concert de Jessye Norman, que va morir fa uns dies a Nova York. Va ser a primers d’estiu del 2004 en la celebració dels vint anys d’Ibercàmera, que va dur-la diverses vegades a Barcelona, sobretot al Palau de la Música, on va tenir lloc aquell concert i on es va congregar un públic fidel a la soprano afroamericana que, com feien altres públics en multitud d’escenaris d’arreu del món, va acabar corejant “Jessye, Jessye” en les propines després que interpretés el cèlebre Summertime d’una manera que encara em fa sentir que mai m’ha arribat amb aquella intensitat. Les propines, m’ho havien explicat, eren el plat fort de Norman, que les emprenia generosament per concentrar-se, després del repertori operístic, en els espirituals, que, havent-los començant a cantar de nena a la seva església d’Augusta, va definir com l’expressió de l’ànima d’un poble i un testimoni del dolor humà. Ho duia a dins com una herència dels avantpassats que, malauradament, va sentir viva amb la persistència de les lleis de segregació racial als seus primers anys (va néixer el 1945) i de l’exclusió i la discriminació fins i tot després d’aconseguir-se la igualtat dels drets civils. Això la va fer una combatent per sempre més.

Aquella nit d’estiu del 2004 feia molta calor al Palau. La soprano, per protegir la veu, va demanar que no funcionés l’aire condicionat i l’espai va convertir-se en una caldera. Però, més que la calor, recordo la calidesa, aquella proximitat que, diuen, va contribuir que Jessye Norman fos la cantant d’òpera més popular durant les últimes dècades del segle XX i sense que n’hi hagi cap d’equivalent actualment. Tant és així que el públic barceloní la va rebre amb l’aplaudiment més apassionat a un intèrpret operístic que crec haver sentit mai: una demostració que semblava certament sincera d’un amor incondicional. També recordo, no podria ser d’una altra manera, la seva presència majestuosa, tan imponent i alhora tan acollidora: pot semblar una paradoxa, però es resolia en la personalitat de Norman. La seva veu també era –ho continua essent en els magnífics enregistraments que va fer, com ara de peces de Wagner, de Richard Strauss, de Berlioz– imponent, en la seva profunditat, però mai creava una distància perquè, per damunt de tot, imprimia una gran emoció al seu cant.

És possible que, quan vaig sentir-la aquella única vegada en directe, la seva veu hagués perdut la plenitud. Ho va poder semblar al principi, quan va afrontar el llarg i complex lament d’Ariadna of Naxos, l’òpera de Strauss de la qual va fer un enregistrament de referència sota la direcció de Kurt Masur. Però l’emoció, derivada de la seva enorme força expressiva que aleshores semblava recolzar-se en el registre central, va arribar amb la malenconia dels Rückert-lieder, de Mahler. Amant també de la cançó francesa, va cantar lieders d’Henri Duparc, entre els quals La vida anterior, un poema de Baudelaire amb uns versos molt escaients: “He viscut molt de temps sota amplis pòrtics que els sols marins tenyien de mil focs.”

Jessye Norman va tenir una llarga i pletòrica vida com a cantant, més en recitals que en representacions operístiques. De tot el que he sabut que ha fet, potser el que més em reca no haver vist és l’espectacle Great day in the morning, dirigit per Bob Wilson i estrenat el 12 d’octubre de 1982 al Théâtre des Champs-Elysées, de París. Una epopeia lírica de la migració dels negres construïda amb espirituals. Wilson ha dit que la gestualitat de Norman, reduïda pel director a la mínima expressió, és la més precisa i elegant que mai ha conegut. I les cròniques parlen d’una mà estesa, mentre el cos es mantenia prodigiosament immòbil, rebent l’aigua caiguda del cel.