El mètode Amics

“Hem tingut unes quantes visites a l’estudi que han pogut escoltar en primícia algunes de les cançons que tenim més enllestides. Estàvem fets un flam abans de prémer play però després, comentant la jugada, la impressió no ha pogut ser més positiva. Quins nervis, per favor”, escrivien dimecres passat al seu web Els Amics de les Arts . Dos anys després de publicar Un estrany poder, el grup ha tornat a l’estudi de gravació; literalment, ha tornat, perquè és la tercera vegada que el grup grava als estudis Ground de Cornellà del Terri. I en aquest acollidor estudi, ideal per a la creació, s’han retrobat també amb l’escocès Tony Doogan, que ja va produir el disc anterior. Doogan, un professional amb gairebé trenta d’anys d’ofici que ha treballat amb Teenage Fanclub, Belle & Sebastian o Hefner, comparteix amb Mogwai la gestió dels Castle of Doom Studios de Glasgow, on es mesclaran les noves cançons d’Els Amics de les Arts abans que el disc sigui masteritzat, ni més ni menys, als londinencs Abbey Road. Ara mateix, el grup ja té força avançada la feina, però queda encara pendent, per exemple, una visita a Budapest per gravar-hi cordes i vents. El baixista Pol Cruells i el bateria Ramon Aragall ja han gravat la seva part

Els Amics de les Arts han viscut coses molt intenses en aquests dos últims anys: una llarga gira que va culminar, el 23 de novembre passat, amb el concert Symphonic Project al Palau de la Música Catalana, que va ser també el comiat d’Eduard Costa com a membre del grup.

Als Ground, nervis a part, Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué transmeten la mateixa passió de sempre pel nou material que tenen entre mans i que esperen publicar la primavera vinent –amb els ja obligats avançaments en forma de single i, sobretot, videoclip–, tot i que ara mateix no tenen discogràfica, ja que van signar amb Sony Music només per llançar Un estrany poder.

A part d’això, continuen treballant com sempre, en la part creativa. És el que anomenen “el mètode Amics”: “Simplement, un de nosaltres posa una idea sobre la taula i després hi juguem entre tots, afegint i traient coses, fins que acabem la cançó. Per això sempre signem els temes entre tots”, expliquen, tot i reconèixer que, amb els anys, han anat derivant a una certa especialització: de les lletres, se n’encarrega més en Joan Enric; dels arranjaments musicals, en Dani, i de l’electrònica i el so en general, en Ferran. I com saben que han donat forma a una bona cançó? “És qüestió de pell, d’emocions: si una cançó ens emociona a tots tres, és susceptible que també emocioni algú més”. Segurament pensen això de les dues primeres cançons que escoltem del nou disc: No vam saber tornar i La nit sembla que serà nostra, t’agradi o no. Són cançons en què és fàcil entreveure el segell estilístic del grup, sobretot en les veus –“Hem après a gestionar-les millor”–, però la segona transmet una energia especial i obre nous camins sonors per al trio. En general, els seus autors diuen que les cançons del nou disc –que encara no té títol– “són com una sèrie d’himnes postjuvenils, sobre el que ens està passant ara com a grup i com a persones; cada lletra és un món, però hem aconseguit que el disc ens representi a tots tres, i això sí que és un estrany equilibri [riuen]”.

“L’important sempre són les cançons i aquests nois escriuen bones cançons”, diu Doogan, que ja és un membre més de la família d’Els Amics de les Arts. I els cuida perquè no es posin malalts: els dona vitamines, els fa beure molta aigua i, abans de cantar, te amb gingebre i llimona. Res d’excessos. “Això és una feina”, diu.