Cultura

Cineclubs

AFiC

Els cineclubs i l’AFIC

Espais de llibertat estructurats sobre bases actives i plurals, van actuar com a refugis culturals en què la pel·lícula era una excusa per discutir sobre qüestions polítiques, socials o ètiques

El 7 de novembre del 1970, a la pàgina 14 de Presència, en l’apartat d’agenda, s’anunciava que el dia 16, al local que tenia l’entitat al carrer Bonaventura Carreras Peralta i en sessió restringida als socis, es projectaria El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein, una obra clàssica que s’havia estrenat al cinema Albéniz el mes de maig del 1938 i que durant el franquisme s’havia convertit en una obra maleïda perquè la censura considerava que feia apologia de la revolució i el comunisme i que no es va poder reestrenar fins al 1978. L’anècdota explica, amb una sessió, la influència que els cineclubs van tenir en plena dictadura franquista.

Malgrat que el moviment dels cineclubs s’havia iniciat a l’Estat francès el 1907, impulsat per Edmon Benoît-Lévy, i que a l’Estat espanyol, les primeres sessions havien estat muntades pel Foment de l’Art Fotogràfic i Cinematogràfic a Barcelona i Lleida entre els anys 1918 i 1919 i que, el 1923, va continuar amb el Club Cinematogràfic a Horta i amb les sessions del Mirador, nom de la primera revista especifica sobre la disciplina en què signaven personalitats com ara Àngel Ferran, Miquel Utrillo, Just Cabot i Josep Palau, en un principi, la proposta no va arrelar. Fins a l’any 1957, no es va constituir la Federación Nacional de Cineclubs, en què el Principat va aportar la major part de membres, i posteriorment es va crear l’Associació de Cineclubs de Catalunya.

L’obertura política impulsada per Fraga i pel director general de Cinema i Teatre, José María García Escudero, van convertir els cineclubs en espais de llibertat estructurats sobre unes bases actives i plurals que van actuar com a refugi de determinats sectors de la societat. L’excusa era xerrar i veure pel·lícules que no encaixaven en els circuits comercials, però, a la pràctica i segons recull un web de la Generalitat, “també funcionaven com a centres d’educació cinematogràfica i s’hi impartien cursos sobre història i llenguatge del setè art i, fins i tot, van donar sortida al cinema amateur que tanta tradició tenia al nostre país”: “La pel·lícula era una simple excusa per discutir sobre qualsevol qüestió política, social o ètica, i el cineclub es reafirmava així com un refugi en el qual s’expressaven inquietuds antifranquistes, hi havia llibertat d’expressió i s’utilitzava el català.”

No va ser fins al 1947 que, impulsat per Joan Francesc de Lasa, hi va haver un primer intent de crear un cineclub a les comarques gironines. Es va estrenar Llaços humans d’Elia Kazan, que no va tenir massa èxit, però, tot i el fracàs, s’ha constatat que el GEiEG va programar projeccions de films esportius, documentals i amateurs tant a la seva seu com al cinema Modern. El 1955, l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona i Província (AFiCG), essencialment dedicada a la fotografia i al cinema amateur, va engegar un cineclub, que no es va poder legalitzar fins al 1964, quan es van aprovar els estatuts. El mateix any, una branca de l’Associació d’Antics Alumnes del Col·legi dels Maristes va fundar el cineclub Ademar, impulsat pel crític i cineasta Josep Maria Planas, que va atorgar la presidència a José Cendra, cap de la guàrdia de Franco a la ciutat. Amb semblant aval, l’Ademar no va tenir massa complicacions de funcionament i l’empenta el va portar a organitzar dues edicions del Concurs Provincial de Cinema Amateur (el 1966 i el 1967), organitzar un homenatge pòstum a Antoni Varès (30 d’abril del 1966) i publicar un butlletí en què, entre altres firmes, es podien trobar Narcís i Josep Maria Planas, Lluís Alsina, Jaume Genover, Narcís Presas i Martí de Vera, Després de vint sessions, la majoria de la junta es va integrar en l’AFiC, en què persones com ara Josep Maria Gelada, Jordi Colomer, Ramon Bover, Salvador Vidal, Jaume Granés, Narcís Jordi Aragó, Enric Canada i Josep Maria Clavaguera van aconseguir una programació d’alta qualitat –es van projectar obres fonamentals del cinema de Hollywood i també de creadors com ara Orson Welles, Joseph Losey, Ingmar Bergman, Sam Peckinpah, Jean Renoir i Otto Preminger. Pel·lícules com ara El verdugo, Fellini 8 1/2 i L’evangeli segons sant Mateu de Pasolini van mostrat la vitalitat d’una entitat que, a partir del tercer trimestre del 1968, va fer sessions tant al cinema Modern com a l’Esplai de Salt i va convertir el seu local en un espai de col·loqui, debat i llibertat. Va organitzar cicles com ara el de les tres B del cinema espanyol (Bardem, Buñuel, Berlanga), sobre els germans Marx, va homenatjar Buster Keaton i les obres mestres de Masaki Kobayashi, autor de La condició humana i Harakiri, a més de programar François Truffaut i Nagisa Oshima. El 1977, el cineclub va tancar portes, però va renéixer amb un grup de teatre dirigit per Miquel Rimbau. El cineclubisme no es pot limitar a la feina de l’AFiC, ja que, entre els anys 1981 i 1984, la comissió de cinema de l’ADAC va engegar una campanya de cinema en català que va passar per un concurs de cartells i i un altre de guions que es va concretar amb la filmació del curt El segrestador per part de Kinema Gryup.

Per la seva banda l’Alliance Française, dirigida inicialment per Josep Maria Garcia Boër i després per Tona Colomer, va organitzar diferents cicles, entre altres un d’Enric Rohmer, un de Michel Picolli i un de cinema americà en francès que va fer conjuntament amb el cineclub Zélig, una proposta que van tirar endavant els alumnes d’història de l’Art de la Universitat de Girona. Més tard, es va refundar amb el nom de Fahrenheit i va organitzar diferents cicles, entre altres sobre les perifèries, des de Cuba al Marroc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Bryan Ferry, James Blunt i Alan Parsons, primers confirmats del Festival Jardins de Pedralbes

Barcelona

‘Liberté’, d’Éluard, nítid com mai

barcelona
PEP ADMETLLA
ARTISTA PLURIDISCIPLINARI QUE OBRA AMB LA CIÈNCIA. LA TÈCNICA, L’ARQUITECTURA, I L’ART

“He lluitat per preservar la independència i la pròpia llibertat”

Girona
Crònica
música

Manel paradigmàtic

Barcelona
Creadors d’atmosferes sonores
Mirador

Creadors d’atmosferes sonores

Contra l’oblit

Barcelona

Xirgu passa l’equador

BARCELONA

10 malva carregat!

Terrassa

Tres exploracions sobre la natura

Salt