Poesies de fils
El MNAC obre una sala amb l’art tèxtil d’Aurèlia Muñoz la mateixa setmana que el Moma l’exposa en la seva nova presentació
No sempre els museus catalans van a remolc dels museus de fora. No sempre reaccionen tard i, en conseqüència, malament. No ho ha fet el MNAC en l’operació de recuperació de l’artista Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011). Per difícil de creure que sembli, s’han llegit el pensament amb el Moma de Nova York, paraules majors en el món de l’art.
L’any passat, conservadors dels dos museus van coincidir per casualitat a la casa de la família de Muñoz. Tots cercaven el mateix: obres seves per incorporar-les a les seves col·leccions. Sí que hi havia una diferència: uns podien pagar-les i els altres, no. Però el més desvalgut de recursos, és a dir el MNAC, no se’n va anar amb les mans buides. La generositat dels descendents va ser immensa. Li van donar 26 peces, 18 de les quals dibuixos, dels anys seixanta i setanta. El Moma també es va endur un bon lot. Al preu que tocava.
Aquesta setmana, de nou de manera imprevista, els dos museus les han començat a fer lluir a les seves sales. La institució novaiorquesa, el gran santuari de l’art, dins de la flamant ampliació i renovació de la seva exposició permanent. El museu català, en una petita sala, de nom Nuar l’espai. Donació Aurèlia Muñoz, i amb data de caducitat: finals d’abril. És clar que hi ha diferències, però sobretot un problema: que el museu de capçalera de l’art català no té espai per allotjar tot el que voldria.
Així i tot, feliç coincidència en aquest reconeixement nacional i internacional a una artista de fortíssima personalitat que havia quedat relegada. La raó? El seu material d’expressió: el tèxtil. En clau masclista, la ignorància pot fer dir que no va ser més que una dona fent macramé. Una etiqueta pejorativa que ha quedat defenestrada. Una de les dues obres que el Moma llueix n’és filla, d’aquesta tècnica, i fa quatre metres. I el MNAC també en té una (la meitat de gran). Suspesa a l’aire com les ales d’un ocell, la seva poètica és reverberant.
La sala del MNAC és petita, sí, però totes les obres respiren i es compenetren gràcies al muntatge pensat per Àlex Mitrani, a qui el MNAC ha confiat la construcció de la nova col·lecció d’art de postguerra i de les segones avantguardes amb una mirada oberta. “No volem anar en contra del cànon, però sí que cal acollir gent rellevant que n’ha quedat fora. Més que revisar la història, s’han de revisar les jerarquies”, sosté Pepe Serra, director del MNAC, que ja s’imagina les obres de Muñoz definitivament instal·lades... quan disposi de més espai, és clar.
Mitrani és qui va trucar a la porta de la filla de l’artista, Sílvia Ventosa, conservadora del Museu del Disseny, al mateix instant que hi trucava el museu americà. Mitrani està en contacte permanent amb els hereus dels artistes d’aquest període de l’art català sense cap presència en els principals museus del país. La bona predisposició és total. I el museu procura compensar-los, si pot. Amb la saga dels Muñoz s’ha compromès a comprar-los una obra, que ara s’exposa junt amb les altres de regal.
El Moma també es va quedar una maqueta de la cripta de la Colònia Güell feta de fils i ploms. I al MNAC també n’hi ha un, d’exemple d’evocació del procés de treball de Gaudí. Muñoz i el seu esperit d’experimentació sempre es van sentir en deute amb l’arquitecte.
Muñoz va estar connectada amb les tendències de l’escena artística internacional. Va trampejar el mur cultural de la dictadura viatjant. No es va deixar sotmetre a l’asfixiant món de la postguerra. “Era lliure” exclama la seva filla, que posa l’accent en la crítica al poder que fan les seves obres. A la sala del MNAC es pot veure una paròdia dels Reis Catòlics.
La decisió de ser artista la va prendre en un moment molt delicat de salut, el 1960. “El metge li va dir que s’havia d’estar sempre més setze hores al llit amb una cotilla. Però s’hi va negar: «ah sí?, doncs ara veureu fins a on arribaré»”, explica la seva filla. El seu art va volar lluny i ella va viure fins als 85 anys.
