Mendoza i la novel·la de pirates

Elegant i amb l’actitud bonhomiosa de sempre, Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) atén els fotògrafs dels mitjans de comunicació. La cita és a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya, on va fer la roda de premsa per presentar El negociado del yin y el yang (Seix Barral), segona part de la trilogia sobre els anys del final del franquisme i la Transició, continuadora d’El rey recibe, del 2018. L’autor de La ciutat dels prodigis mostra una certa perplexitat i no defuig el pessimisme cada cop que se li pregunta sobre el futur del país, però ho contraresta amb el seu sentit de l’humor, primer i gran protagonista de la seva obra, també de la trilogia protagonitzada per Rufo Batalla, que Mendoza va definir com el seu alter ego i que recorda el 1975, immediatament abans de la mort del general Franco, “un moment que vaig viure d’una manera presencial”, per afegir-hi: “Ara s’observa d’una altra manera, però aquella mort va deixar una generació desvalguda, sense infància ni joventut.” La primavera del 1975, “Franco tenia els dies comptats i ningú es podia imaginar la importància que tindria la seva mort per a la societat”, però la incertesa era gran perquè en certs sectors es vivia un clima prebèl·lic, amb el soroll de sabres dels militars, els atemptats i les pretensions d’infinitat d’organitzacions polítiques. Mendoza va postil·lar que “Franco tenia la qualitat de ser ridícul”.

Rufo Batalla ho viu tot plegat des de l’hivern novaiorquès, la sensació d’estar perdent-se alguna cosa en una Espanya en què es respiren aires de canvi davant l’alarma d’alguns dels sectors més conservadors del búnquer. La mort d’un familiar el farà tornar a Barcelona, on retrobarà la mare –que ja no fa cas de gaire res– i els seus germans, entre ells un que l’incitarà al viatge. Amb la premissa que “l’objectiu de la trilogia és recordar com vivíem”, Mendoza traça una òpera bufa en clau picaresca i amb components de “novel·la de pirates” que li permet viatjar amunt i avall.

En la roda de premsa va evocar quan Barcelona o Nova York eren simples ciutats de pas, que ningú imaginava que tindrien l’èxit turístic que han tingut, fins a l’extrem de poder escollir un apartament al centre de Manhattan un mes després d’haver-lo vist per primer cop: “I no havies de pagar l’electricitat durant un any.” També va posar l’exemple del menjar japonès, que ningú hauria valorat que seria exportable perquè se’l considerava cru i poc artesanal: “Ningú pensava que desplaçaria la gastronomia francesa.” Tots aquests canvis l’han impulsat a una relectura: “No m’interessa tant la Transició com el concepte de Transició. Pràcticament ningú ha parlat del que va significar en el terreny econòmic.” També es va mostrar crític: “La Transició es podia haver fet millor, però li poso una nota alta” veient tots els perills de la violència i la involució latent. Va sentenciar que el resultat és positiu: “Ens hem convertit en un país europeu més.” Es va mostrar pessimista sobre la situació actual, tot i mantenir l’esperança: “No sé si té solució, però hi ha solucions.”