Llibres a la deixalleria

Fa pocs anys, quan arribaven les Fires de Sant Narcís, em reservava un dia per anar a la plaça de la Independència. Allà, envoltades d’embotits casolans, mels de mil flors i formatges artesanals, hi paraven tres o quatre llibreries ambulants, que oferien obres fotogràfiques, tractats artístics complets, novel·les de totes les edats i condicions i traduccions de l’antiguitat clàssica. Allà, vaig trobar-hi el catàleg de l’exposició de Les demoiselles d’Avignon, que el 1988 va portar el mític oli al Museu Picasso de Barcelona; La vida d’en Manolo, escrita per Josep Pla i publicada per Destino; el Nocturn d’alarmes, de Joan Sebastià Arbó, i la Geografia, d’Estrabó, de la biblioteca Gredos, on es recul la primera notícia dels emporitans.

Fa uns anys, pocs, les parades de llibres de l’Independència han estat engolides per la fira de l’alimentació artesana –sembla que en la dicotomia entre el benestar físic i espiritual ha guanyat el primer– però en realitat la desaparició no és sinó un signe d’uns temps en què, després de la irrupció de la informàtica i els nous suports telemàtics, massa vegades, els llibres en paper han deixat de ser un objecte respectat que s’ha de conservar per passar a ser una andròmina que normalment ocupa espai i acumula pols en un present d’habitacles petits i hipoteques o lloguers massa cars. No és que vulgui fer una dissertació sobre el problema de l’habitatge i si reprodueixo la frase anterior és perquè no és meva, sinó que, fa un any, me la va dir l’encarregat d’una de les deixalleries de la Selva, quan, en anar a descarregar uns trastets vaig veure que en una de les estanteries hi havia tots els volums, des de l’A fins a la Z i les ampliacions, de l’Enciclopèdia Catalana. Li vaig preguntar què havia passat i em va contestar que s’havia mort una senyora i, com que els nous llogaters del pis no sabien què fer-ne, van decidir que la millor solució era treure’s els volums de sobre i guanyar espai. La resposta no em va sorprendre però sí que em va deixar un pèl fred en repassar les lleixes on s’apilaven altres llegats oblidats. Entre els molts volums que hi havia vaig descobrir: L’homenet de les oques –l’estàtua corona la font de la plaça de Nuremberg–, que dona nom a la novel·la de Jakob Wassermann que explica la vida de Daniel Nothaft, un músic i outsider marcat per la condició d’artista que lluita contra la decadència moral i espiritual de l’època que li ha tocat viure. L’edició de l’any 1937, l’havia imprès Unió Gràfica (Cooperativa Obrera), antiga impremta Costa que havia estat col·lectivitzada, i a la plana tres, escrita en llapis, guardava una dedicatòria: “L’amor és al món donat al dolor per consolar els qui sofreixen. Sols hi ha dues maneres d’ésser desgraciat, o desitjar el que no tenim, o posseir el que desitgem.” Em vaig entretenir a repassar l’altre material, i quina va ser la sorpresa quan, entre novel·les d’Agatha Christie, tractats de filosofia, volums d’obligada lectura escolar com ara El mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo –encara marcat amb el nom i el curs de l’alumne–, i best-sellers com ara L’últim cató, de Matilde Asensi, vaig trobar L’Espagne, un quadern de viatge escrit per Edmondo De Amicis, en una edició francesa de 1888 publicada per Hachette i coronada per dos ex libris, un d’Albert de Mauroy, l’altre de B. Simeon, en què es pot llegir “A notre amitié, Jaques”. L’acompanyaven Contes cruels, d’Auguste Villiers de l’Isle-Adam; Du mouron pour les petits oiseaux, d’Albert Simonin, i Du coté de chez Swann, de Marcel Proust. Faltava Siberia, de Gueorgui Márkov, imprès a l’URSS i traduït a l’espanyol. A la deixalleria, s’hi pot descobrir un món.