El gran retrat urbà

Una carta i 244 fotografies i pel·lícules llueixen a l’exposició Càmera i ciutat (fins al 8 de març) de CaixaForum. Un foli perdut en un oceà d’imatges. Però paga la pena llegir-lo abans d’iniciar la gratificant experiència de veure-les. Perquè explica la raó de ser de totes. L’autor de la carta també és fotògraf (i cineasta): Henri Cartier-Bresson, l’ull del segle XX. La va escriure el 1962. I la va adreçar “a tots els fotògrafs”, però especialment als de l’agència Magnum que ell, Robert Capa i David Seymour, Chim, havien fundat el 1947 per documentar la guerra freda i els moviments d’alliberament colonial. Ara, però, a alguns dels seus companys de professió els seduïa molt més la rauxa de Hollywood. En el text, Cartier-Bresson ho definia com un “brot molt fort d’esclerosi”. Calia, deia, tornar als orígens, “a les realitats”, “sacrificar la comoditat material i la seguretat” i deixar d’estar condicionats “pels desitjos dels clients”.

Calia tornar als carrers, a la vida real. Calia tornar a fer una dissecció de la vida urbana. Un crit que travessa tota l’exposició, la primera amb el segell de l’acord de col·laboració de la fundació de l’entitat financera catalana i el centre Georges Pompidou. Els pròxims cinc anys se’n produiran cinc més, de mostres fruit d’aquesta aliança. La d’estrena deixa el llistó alt. Per la qualitat dels continguts i per la manera que s’ha treballat el projecte, tot interrelacionant els fons de la prestigiosa institució parisenca (que ha aportat 195 peces) i els fons de múltiples arxius i museus catalans i espanyols (89 peces), aquests sota l’assessoria curatorial de Marta Dahó.

I d’aquesta mescla en absolut forçada afloren jocs visuals extraordinaris: William Klein i Joan Colom s’entenen inclús millor junts. L’un a Nova York i l’altre a Barcelona, van dotar les seves fotografies d’una dimensió “escultòrica”. “Ens ensenyen els cossos de la ciutat. Klein amb un punt de vista frontal; Colom, lateral”, o d’amagat, que és com es movia als anys cinquanta pel Raval. Per al comissari Florian Ebner, responsable del departament de fotografia del Pompidou, Colom, com tants altres autors catalans, ha estat tot un descobriment. Internacionalitzar els creadors catalans és això.

Mig segle abans, Paul Strand ja havia sigut un “observador secret” del Nova York que s’estava mutant en la gran metròpolis del segle XX. Strand feia servir una lent falsa per despistar. No la va necessitar quan va retratar la dona cega que s’acabaria erigint en una de les imatges més icòniques de la història de la fotografia. Amb aquesta peça, del 1916, s’obre un recorregut expositiu que es tanca un segle després amb el treball de Mishka Henner, una sèrie d’imatges de seus estratègiques militars i polítiques d’Holanda extretes de Google Earth i Google Street pixelades pel govern d’aquest país, obsessionat, com tots, en una seguretat que tants drets ha manllevat als ciutadans. Creadors inclosos.

Un segle de transformacions urbanes de signe divers. I un exèrcit de fotògrafs i cineastes que les han representat i analitzat. A la mostra de Caixafòrum, 80, mestres clàssics i contemporanis: Man Ray, Lászlo Moholy-Nagy, Brassaï, Diane Arbus, Robert Frank..., i, de la part catalana, Josep Brangulí, Gabriel Casas, Francesc Català-Roca, Pilar Aymerich, Manel Armengol...

“En l’exposició s’alternen tres ritmes: la imatge fixa i la imatge en moviment, la revolta i la reconciliació i els actors i l’escenografia”, sosté el comissari. Del primer ritme, Ebner en destaca el caràcter mestís. “Els compartiments estancs no són reals. Els fotògrafs també han filmat, i els cineastes han fet fotografies. Però és que a més hi ha fotografies que són fílmiques i pel·lícules que són fotogràfiques”. Etiquetes defenestrades, doncs.

Un dels que van practicar les dues arts va ser Cartier-Bresson. De jove va tenir aspiracions de pintor surrealista però la Leica li va canviar la vida. La Leica i el viatge que va fer a Espanya el 1933. No va ser l’únic fotògraf estranger que va quedar fascinat pel projecte de modernització de la República. Una altra extraordinària fotògrafa que s’hi va imantar va ser Margaret Michaelis, jueva d’Àustria expulsada pels nazis, que es va submergir en el Barri Xino barceloní per encàrrec dels arquitectes del GATCPAC, capficats en la reforma d’aquesta zona maleïda de la ciutat.

Michaelis va marxar de Barcelona el 1937. Però Cartier-Bresson, afiliat al Partit Comunista, hi va tornar per fer una pel·lícula de la Guerra Civil, “un dels conflictes bèl·lics més mediàtics de la història”, subratlla el comissari, que ha recreat en un quiosc l’ingent material gràfic imprès d’aquells anys negres que es va consumir a França. Un espai que compensa per si sol la visita a l’exposició.