“Aquesta és la història d’algú sense por a l’amor”

Sí, a mi se’m sol presentar com un dels pocs escriptors de ficció en llengua catalana que visc d’això. És cert, però hi visc a costa no de precaritzar la vida però sí de tenir els objectius clars. És clar que els premis ajuden, però en el fons fan una imatge falsa perquè el mercat és el que és. Sempre tenint en compte que s’ha de dividir l’import del premi pel temps que has invertit escrivint l’obra.

Ho veig complicat. Per Sant Jordi, persones que abans compraven tres llibres ara en compren un. És evident que ens estem recuperant, però costarà molt arribar als nivells de venda d’abans.

Això és veritat, però portem uns anys en què tot s’està relativitzant. Les ànsies de publicació de les editorials, tant les grans com les petites, són extraordinàries, es publica molt. Jo tinc una sort immensa, que és tenir un coixí de lectors que m’ha permès arribar-hi, si tu vols, d’una manera humil però ferma. Per això amb cada novel·la puc decidir a on la publico. És una de les raons per les quals escric: perquè em dedico a una comunitat a la qual dono i de la qual rebo.

No soc mediàtic, per tant no puc projectar-me més enllà d’aquestes persones que em permeten una certa independència a l’hora de triar editorial perquè l’editorial sap que amb mi com a mínim no hi perdrà diners.

És un problema greu, sobretot per als llibreters. Ja he dit que no soc mediàtic, estic acostumat a guanyar-me els lectors amb la feina estrictament literària. Tenim una distorsió que és el Sant Jordi. Magnífica, però distorsió. Una jornada que concentra molt de negoci, fins al punt que si plou es pot enfonsar una editorial. Molta gent que no compra llibres ho fa perquè és Sant Jordi. I no els compra per llegir, sinó per regalar. A mi em sembla molt bé que es regali un llibre en comptes de regalar un xoriç, però el que flota en l’ambient per Sant Jordi està molt mediatitzat en les jornades prèvies. I el que acaba passant és que tots els focus se’n van cap als mediàtics.

La Rut és una dona que deixa coses enrere perquè sempre mira endavant. La novel·la és un homenatge a les dones de la meva generació, que tenien setze o disset anys quan en Franco va morir, que van viure la situació que es vivia a Barcelona el 1975, molt difícil d’explicar avui en dia. Es palpava un buit de poder, tot l’aparell franquista estava vigent, però la policia i els governadors civils no sabien gaire bé com actuar. Això va propiciar molts exemples de dones disposades a trencar el motlle, reafirmant la seva voluntat i les seves contradiccions. Era una oportunitat d’obrir-se en tots els sentits.

No la considero promíscua...

Potser és veritat que amb el canvi dels temps les paraules no volen dir exactament el mateix. De promiscuïtat n’hi havia, però quan parlaves d’amor lliure, sense barreres, sense enamorar-te ni buscar el compromís. La Rut, en canvi, és una enamorada de l’amor, i en aquest sentit la novel·la també és un homenatges als homes i les dones que sense haver tingut una relació sentimental estàndard no han perdut la fe en la parella i els fills.

Aleshores nois i noies provaven coses, però també és veritat que això portava grans destrosses. Pensem que era l’època de l’heroïna i que de seguida va venir la sida. La meva protagonista sobretot és fruit d’aquest any i mig que va de la mort de Franco a l’aprovació de la Constitució, un període en què tot semblava possible, fins i tot una revolució social en molts aspectes. La irrupció, per exemple, de l’anarquisme al carrer és una cosa que avui seria molt estranya, molt rara. No vull fer crònica de l’època. Soc mal lector de les novel·les que només són cròniques del moment, per a això ja hi ha el periodisme i els historiadors. M’agrada crear arguments i crear literatura, amb personatges forts, també els secundaris.

Explico la història d’una persona, la seva peripècia sentimental, per això hi ha gravetat però també hi ha ironia. Penso que moltes dones s’hi poden sentir identificades, sobretot amb la filla que explica la vida de la seva mare.

Es tracta de ser absolutament fidel als lectors que m’han acompanyat i m’han permès trampejar les vicissituds de les diferents èpoques i editorials. Amb cada novel·la jo m’exigeixo a mi mateix oferir una cosa nova als lectors que em segueixen. Els que em coneixen saben que els donaré una bona història, amb diversos nivells de lectura, amb personatges forts i, sobretot, que trobarà una lectura tan plaent com exigent.

Sí, és una novel·la d’amors, d’algú que no té por d’enamorar-se. És una novel·la sentimental que explica la vida d’una persona a través de les seves relacions amoroses. Relacions que acaben sense que això suposi el fracàs de l’amor, perquè hi ha amors que acaben i amors que comencen.

Ella té por del final de les relacions, per això li costa dir als homes que els estima. No vol acabar havent de dir que no els estima. Aquesta característica psicològica del personatge pot ser compartida per milers de persones. El que passa és que alguns no trencaran mai la parella perquè seran hipòcrites i tindran amants i altres trencaran la parella perquè no volen ser hipòcrites ni tenir amants. Això és fruit de la inseguretat amb què hem crescut tots els d’aquesta generació que mai hem tingut manuals.

Sí, però és que la Rut no és perfecta. Aquesta imperfecció humanitza el personatge i, a més, aquest és el retrat que n’he volgut fer. Ella és força incoherent, però al llarg de la seva vida sentimental una certa coherència sí que la manté.

La filla ha hagut de viure a remolc d’una mare que va amunt i avall de la geografia catalana amb una grua mirant de no ser domesticada. Aquí hi ha un reflex de rebel·lia més o menys normal en una adolescent, que arriba a la conclusió que no vol ser igual perquè implica massa sacrificis sentimentals. Ara bé, quan ella manifesta: “No vull ser així”, o sigui, tan forta de caràcter com la mare, no s’adona que en el fons no és tan diferent. Aquesta és la seguretat que la porta a decidir que només vol tenir una relació en la vida, amb algú a qui estimar per sempre, com a resposta al que ha estat la seva mare.

Això és molt complex i els polítics veig que no ho entenen. Hi ha una generació, unes quantes, nascudes en democràcia. Joves que veuen el comportament polític i social des de la llibertat. Ho veuen d’una altra manera, sense les mordasses i brides mentals que hem tingut els de la meva generació. Si consideren que hi ha una injustícia, emparats pel fet que no estem en una dictadura, tenen la sinceritat de manifestar-ho. Això és extraordinari i és un canvi molt gran que fa que la classe política no acabi d’entendre-ho. És fàcil que vagi a més. Recordo molt quan vaig escriure Per un sac d’ossos, que va guanyar el premi Ramon Llull i que va ser precursora perquè parlava dels camps de concentració franquista, dels morts a les cunetes, etcètera. Una de les grans sorpreses que vaig tenir quan feia el procés de documentació del llibre va ser la gran quantitat de gent jove que vaig trobar interessada en el tema. En les associacions de víctimes creades per dinamitzar el tema, per exemple, hi havia molta gent implicada no pas per qüestions familiars sinó perquè trobava increïble que allò passés. Gent jove que no estava lligada a cap ideologia partidista, societat civil millorada.