“Hem de lluitar per retornar la raó dels febles contra la manipulació”

Enlloc continua les vicissituds d’una siciliana d’origen, que en aquesta ocasió, enmig d’una crisi personal forta, arriba a un indret que, sense vampirs, seria com l’escenari del film Abierto hasta el amanecer de Robert Rodríguez.

I li comencen a passar coses, diríem, especials.

La xica, que ha voltat per tot Europa fent vida lliure, se’n va als Estats Units. És una dona de 35 anys enfonsada, que ha perdut el fill i això fa que es replantegi si torna a Sicília després d’anys d’haver abandonat l’illa.

Enlloc s’ambienta en temps immediatament anterior a l’actual, però tens raó que és un temps imprecís. No hi ha cap relació directa en temps d’actualitat perquè m’interessa que la novel·la tingui un temps propi, no marcat per la història. Quan em pregunten sobre aquests condicionants contesto que és com una versió ben particular de Solitud de Víctor Català, que, de fet, és com titulo l’últim capítol després d’una violació.

Nooo [riu]. Sense muntanya ni res, enmig d’un desert californià i dins d’un bar restaurant fantasmagòric. Arriba en un estat delicat i encara surt més malparada de l’aventura, cosa que reforça la seva personalitat. Ho volia deixar escrit tot en poc més de cent pàgines, en carretera, desert i far west.

La vaig redactar en poc temps. Feia anys que la tenia escrita i em vaig decidir a treure-la del calaix.

No trobo el moment fins que ho faig per no oblidar-me’n. Fa més de tres anys que vaig acabar una novel·la més extensa i tampoc no n’he fet res.

He tingut la immensa sort de no haver-me hagut de convertir en un escriptor professional en el mal sentit de la paraula. Això m’ha permès escriure exactament el que he volgut i de la manera que he volgut i de no donar per acabat un text fins que no ha arribat a ser el que jo volia. Des dels primers entusiasmes poètics en la plaquette que em van publicar Pere Anguera i Marcel Pey fins avui, he fet un llarg camí, he escrit poesia, novel·la, contes, teatre i assaig i he practicat tota mena d’experimentacions i de reescriptures amb absoluta llibertat. He estat i soc molt feliç escrivint, hi he tret la part millor de mi. La renúncia a la professionalitat desagradable m’ha comportat desavantatges, un menor contacte amb el món editorial, per exemple, però també m’ha obert la porta a la professionalitat en el millor sentit de la paraula: escriure bé de maneres diferents. Modèstia a banda, és clar.

Em sento còmode en poesia i en narrativa. Moltes vegades escriptura i publicació estan allunyades en el temps. Tot i que els condicionants de gènere són diferents, no crec que la dificultat d’un poemari sigui menor que la d’una novel·la.

En poc temps van morir gegants i els successors no han aconseguit ni el reconeixement general ni, potser, la potència expressiva d’aquells genis. També els paràmetres de valoració de la literatura han canviat força. I no s’han sabut construir unes condicions favorables des de les institucions.

Aquesta novel·la es pot llegir com una interpretació peculiar de l’essència de Solitud, sí. Vaig començar engrescat amb el modernisme però he llegit molt i he escrit de tota manera. No soc formalista per principis però he escrit poesia subjectada a la forma. Fins i tot una sextina doble, l’única de la literatura catalana, que jo sàpiga. M’interessen l’experimentació, la intensitat i la passió a través de la literatura. Però això es pot manifestar de maneres diferents.

Si em comparo amb una persona de Síria o d’Afganistan, soc afortunat i visc en el confort, treballo en el que m’apassiona i em paguen, però assisteixo amb pànic a l’expansió de la barbàrie, en forma de feixisme en totes les manifestacions: espanyolisme, precarització, emigració dels joves, predomini del crit, la pocavergonya i la violència. En aquest sentit, estic posseït per un immens fàstic dadaista i em provoca vòmit. Com la Sofia d’Enlloc, hem de lluitar amb tot el que tinguem a mà, retornar la raó dels febles, l’alegria, la força de la paraula contra la manipulació. En definitiva, hem d’aconseguir ser independents i desfer-nos de la misèria que ens vol contaminar.