A Grècia sempre s’hi torna

És a Canticel que Josep Carner cantava allò de “Per una vela en el mar blau / daria un ceptre; / per una vela en el mar blau, / ceptre i palau.” La invocació carneriana, un dels poetes que, en un moment determinat, van encarnar millor el pont lluminós de la Mediterrània, serveix per posar nom a l’“antologia de poesia catalana moderna de tema grec” que han preparat Sam Abrams i Eusebi Ayensa per a l’editorial empordanesa Cal·lígraf.

Una vela en el mar blau reuneix quasi 270 poemes d’una vuitantena d’autors que han trobat inspiració en aquesta cruïlla de cultures i de mites. A Grècia, “la pàtria antiga” de Carles Riba, “no s’hi va mai, sinó que sempre s’hi torna”, tal com assenyalen els compiladors en el pròleg, en el qual destaquen el deute contret amb la selecció que al seu dia ja va fer Maria Àngels Anglada a El mirall de Narcís (1988). En aquesta nova proposta, presentada amb una fina aquarel·la de Josep Sebastià Pons a la coberta, la tria ha eixamplat l’origen geogràfic dels autors, la temàtica explorada i la formalització mateixa de l’escriptura per acollir-hi també proses poètiques de Salvador Espriu, Agustí Bartra, Feliu Formosa o Vicent Alonso.

Ulisses en el seu viatge a Ítaca, amb diferència, és l’heroi més invocat pels poetes catalans moderns, seguit d’Orfeu (“L’amor sempre demana més futur, més futur...”, escriu Bartra). El temple de Súnion, encimbellat als confins de Grècia, coronant un penya-segat gloriós que va commoure Riba (“Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent”), és un altre referent ineludible, com ho és Delfos per a Clementina Arderiu o Susanna Rafart, o el Museu d’Empúries per a Joan Margarit: “Tots els dies en tenen, de llum mítica, / fins i tot els que acaben derrotats, / adormint-nos davant de la televisió. / Per bellesa que hi hagi en aquests marbres,/ ells són la pols d’un món.”

L’antologia, que a l’estiu va tenir també forma d’espectacle amb un recital poètic i musical, aborda els grans mites grecs, però, amb una nova mirada, tamisada per l’experiència d’una modernitat que més aviat invita a la desmitificació, a l’horror o a la melancolia. Tot i que el volum s’obre amb un fragment de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, que Antoni Rubió i Lluch, a finals del XIX, va intentar en va que fos traduït al grec, Abrams i Ayensa han circumscrit la seva tria a un període més acotat i proper a la sensibilitat del lector actual. Amb Verdaguer com a llindar, doncs, aquesta vela blava es desplega amb aportacions tan diverses d’estil i intenció com les d’Estellés, Piera, Fulquet, Garcés, Perucho, Fages de Climent, Español, Puigverd, Palau i Fabre, Pessarrodona, Ferrater, Llorca, Ràfols-Casamada, Vinyoli o Eudald Solà, a banda dels capdavanters: Carner i Riba, els únics amb qui els editors s’han permès la llicència d’excedir els sis poemes màxim per autor que s’havien imposat per no afeixugar l’obra. Grècia serà una mica més nostra amb aquesta antologia on batega l’Ulisses evocat per Mercè Rodoreda: “Com el cavall que l’esperó calciga / porto en el flanc la cicatriu antiga, / la sal del mar entre geniva i dent.”