Sant Feliu, una ciutat, un festival

Els avis paterns de Carles Prats (Barcelona, 1955) eren de Sant Feliu de Guíxols. Fins i tot, quan ja vivien a Barcelona, van decidir que els seus fills, el pare i l’oncle d’en Carles, naixessin també a Sant Feliu, localitat que el futur realitzador va continuar visitant durant molts anys, durant les vacances en família. El lligam de Carles Prats amb Sant Feliu es va anar esvaint amb el temps, però fa dos o tres anys va reiniciar les visites regulars a la localitat empordanesa i, d’una manera casual, van començar a parlar amb el seu amic Albert Mallol, director artístic del Festival de Porta Ferrada, de la possibilitat de realitzar una pel·lícula documental sobre el festival, el més antic de Catalunya, que va néixer el 1958 i aquest any arribarà a la 58a edició. Ara, després d’haver filmat durant una vintena de jornades de l’edició del 2019 i d’haver portat a terme moltes entrevistes i un important treball de recerca documental, el documental en qüestió ja està molt avançat. Es titularà Porta Ferrada. Anatomia d’un festival, i es preveu que la tardor vinent ja pugui començar el seu periple pel circuit creixent de festivals dedicats al cinema documental musical.

Carles Prats té un llarg currículum com a realitzador de documentals, la majoria relacionats amb el cinema i la música. En aquest camp es va iniciar amb Loquillo, leyenda urbana (2008), que va guanyar el festival In-Edit Beefeater. Després va arribar Quiero tener una farmacia en Andalucía (2011), centrat en Joe Strummer, de The Clash; Y yo sólo estoy aquí de paso para decirte que (2011), que va néixer com un videoclip d’Aurelio y Los Vagabundos, i dos films sobre Peret, ¡Cuchibiri, cuchibiri! (2013) i Peret i l’origen de la rumba catalana (2016).

En el cas de Porta Ferrada. Anatomia d’un festival, els referents de Carles Prats han estat els pioners dels documentals sobre festivals, el Monterey Pop (1968), de D. A. Pennebaker, i el Woodstock (1970), de Michael Wadleigh, perquè no es limitaven a filmar una successió de concerts sinó que oferien una mirada “molt sociològica” sobre les persones que hi assistien i hi treballen. És evident que Porta Ferrada és un altre tipus de festival, però Prats també vol mostrar en el film el seu rerefons històric i social: els seus orígens, vinculats a la consolidació d’una burgesia il·lustrada gràcies a la indústria del suro, les raons de la seva longevitat i el fet que, després de diferents etapes i models organitzatius, ara sigui “un festival molt arrelat a Sant Feliu, un festival de ciutat”, com remarca Prats, que encara està rodant –en els pròxims dies filmarà alumnes de l’Escola de Música de Sant Feliu interpretant uns lieder del compositor guixolenc Juli Garreta– i vol continuar fent-ho fins a la presentació oficial de l’edició del 2020. El documental, de vora 90 minuts de durada, combinarà les imatges filmades per Prats durant l’estiu passat als diferents espais del festival, a sobre i darrere l’escenari, amb material audiovisual provinent de diferents fonts, com l’Arxiu Municipal de Sant Feliu, que, com l’Ajuntament i la direcció del festival, ha donat “un gran suport” al projecte.