Els Càtars: 800 anys

La nostra història és plena d'episodis esfereïdors, amb protagonisme no sempre exemplificant de la cort dels papes de Roma, és a dir del poder temporal de l'església catòlica. Un dels més tristos i lamentables fou el de la croada mal anomenada contra els albigesos, que exterminà a una població de milers de persones —nens i dones inclosos— a sang i foc: els coneguts com a càtars.

Justament enguany, 2010, s'acompleixen 800 anys del setge i extermini dels què aconseguiren refugiar-se a la vila i castell de Minerva i un petit monument, consistent en un colom buidat a la roca, ho recorda: desprès de set setmanes de feroç assetjament, les tropes de Simó de Monfort rendiren la fortalesa i 140 càtars, que refusaren de renegar la seua fe, moriren cremats a la foguera. Fou un dels episodis més sagnants de la croada desfermada contra ells i Pere II d'Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà aturar aquelles maldats, hi perdé la vida front als croats de Simó de Monfort, a Muret, tres anys després.

La població d'Occitània —a l'altra banda dels Pirineus— fou poc a poc abraçant una nova doctrina cristiana, vinguda de Bulgària i portada per frares, mercaders i cavallers d'aquelles terres, amb especial arrelament a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, d'on s'estengué cap a Andorra, la Tor de Querol, Berga, Barcelona, Lleida, Morella, Sant Mateu, València i Mallorca. No només, però, perquè el catarisme s'estengué per França, la Llombardia, Flandes i la regió del Rin, on els integrants d'aquest moviment religiós reberen diferents noms: foren anomenats càtars pels catòlics estrictes, publicans pels francesos i flamencs, patarins pels italians, ketzers pels alemanys, o simplement búlgars, en funció de l'origen de la doctrina que practicaven.

Ells, a sí mateixos, s'anomenaven senzillament cristians o homes bons i les seues creences es concretaven en el reconeixement de dos principis: el bé i el mal. Del bé n'era autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós principis estaven en lluita permanent. Reconeixien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu per ensenyar als humans el camí del cel i predicaven el menyspreu del cos, refusaven la pràctica del sexe i el consum d'alguns aliments, com la carn, per respecte a la vida dels animals. També dignificaren la presència i el paper de la dona i practicaven el ritu de la imposició de mans.

Aquella doctrina, però, fou considerada herètica pel papa Inocenci III i fou inicialment combatuda per la predicació dels cistercencs i els dominicans i, en no aconseguir la seua abjuració, es promogué una croada contra ells, en la què es veié implicat el pare del rei en Jaume, que intentà mediar entre els croats i els càtars i els nobles que els donaven protecció. Ja en 1208 es presentà a Carcassona amb aquella intenció, però fracassà, mentre Simó de Monfort obtenia el nomenament de vescomte de la fortalesa.

El de Monfort, que pretenia casar la seua filla amb el fill —el que seria Jaume I— del rei Pere, li reté homenatge al monarca d'Aragó, el 1211, però dos anys més tard —1213— el vescomte reinicià la croada contra els càtars i Pere II hagué d'acudir a Tolosa per tal d'aturar la guerra. Allà rebé el jurament de fidelitat del seu comte, Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i posaren setge a Muret, on romania rebel el de Monfort: el 12 de setembre de 1213, els dos exèrcits toparen i el rei Pere fou mort a colps d'espasa, les seues tropes abandonaren i l'infant Jaume romangué en poder del croat, fins que el Papa, per intercessió de sa mare, Maria de Montpeller, entregà l'infant Jaume als templers que el custodiaren al castell de Monsó, fins a la seua proclamació com a monarca de la corona d'Aragó.

Mentrestant el de Monfort —un autèntic mercenari al servei del papat i del rei de França— seguia afegint trofeus a les seus malifetes sanguinàries, fins que va morir accidentalment per efecte d'un roc llançat per un dona que li afectà el cap. Havia, però, portat la desolació a tota l'Occitània i afavorit les pretensions dels nobles francesos sobre aquell territori de la corona d'Aragó, que caigué finalment sota el domini de la corona francesa. I encara no fou l'únic que hi contribuí a la desolació entre els pobladors càtars i la ruïna de la cultura i l'economia del territori: la figura d'Arnau d'Almaric —abat de Fontfreda— esdevé terrorífica.

Al front d'un exèrcit acompanyat d'alguns bisbes i nobles francesos, el 22 de juliol de 1209, les seues tropes assaltaren la ciutat de Besiers, on es refugiaven també càtars: la matança fou brutal i indiscriminada, doncs a la pregunta dels soldats de com distingirien als càtars dels que no ho eren, Almaric els contestà «mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà als seus...»

I el nom de croada contra els albigesos? Albí, ciutat del Llenguadoc, a l'Occitània fou un dels focus més actius —encara que no el més important numèricament— de la nova doctrina i esdevingué el símbol de la victòria sobre l'heretgia, que es materialitzà en la construcció de la catedral de rajola més gran del món, a la vora del riu Tarn i que sembla més una fortalesa inexpugnable que un temple d'oració.

Uns tals episodis luctuosos d'assassinats per motius religiosos és clar que no haurien d'haver-se produït mai, doncs són la més gran contradicció entre la doctrina evangèlica —de pau, perdó i misericòrdia— i la pràctica de la violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no haurien de repetir-se mai més.

Déu faça.