Els dits i el fang

Després de participar en l’exposició col·lectiva Ceràmica: mirades diverses, que va tenir lloc a la Fundació Valvi el 2018, enguany l’artista gironí Lluís Xifra torna a aquest espai en el marc del cicle de joves talents que promou la fundació. Avui (19.30 h) s’hi inaugura la seva mostra Amorf (són figues d’un altre paner), que recull una selecció de l’obra produïda en els darrers tres anys.

Un dels aspectes més interessants del treball artístic de Lluís Xifra és el fet que treballa al marge del corrent hegemònic (mainstream) de la producció artística actual. En plena era de l’art conceptual, una era en què, per un procés d’hipertròfia de la nostra condició d’Homo sapiens, s’ha produït una descompensació i prevalen els valors intel·ligibles en detriment dels sensibles, és a dir, l’art com a cosa mental (intel·lectual, si ho voleu), Xifra explora i celebra, en canvi, la nostra condició d’Homo ludens, l’art com a cosa sensual i, encara, el potencial artístic d’un art menestral per tradició: la ceràmica.

A Xifra la inquietud artística li ve de lluny i de prop. De prop: per via familiar. La mare, l’àvia... De lluny: la infància. Des de ben aviat en Lluís experimenta el goig del treball manual, se sent inclinat a “fer coses amb les mans”. La formació com a ceramista ve després. Estudia ceràmica a l’Escola Municipal de Girona, on rep, d’una banda, una educació tècnica, tradicional, i de l’altra, per contacte amb el context artístic de l’escola, l’incentiu d’explorar l’univers de possibilitats de l’art. Ceramista de professió però amb inquietuds que van més enllà de l’ofici, en Lluís comença a experimentar, a investigar, a jugar i fins i tot a subvertir aquest llenguatge (en desconstrueix els trets, elements, processos i funcions identitàries); a utilitzar-lo en termes creatius.

Per algun racó en Lluís ha escrit això sobre el seu mode d’obrar: “No tenim un fi en si, sinó que fem camí, del plaer al no-res.” Al no-res o al tot. És a dir, a l’obra. Del plaer a l’obra. En efecte, el que mou Xifra a la creació és la passió, el desig tàctil, l’eròtica de manipular, de jugar amb la matèria, d’experimentar desacomplexadament amb el llenguatge de la ceràmica ensems del seu heretatge immemorial. El que el mou és, encara a hores d’ara, aquell eros per “fer coses amb les mans”, activitat que el transporta, segons ell mateix explica, a un estat de concentració, a un estat, gosaríem dir, receptiu, per mitjà del qual i gairebé per sorpresa, es fa present l’obra. El plaer, el goig, és el mòbil, i en aquest fer camí, que és el treball experimental, les obres el troben, gairebé com si es valguessin de les seves mans per aparèixer, per encarnar-se, per esdevenir. No debades, l’artista parafraseja Picasso en la seva arxiconeguda exhortació a la inspiració: que m’agafi treballant! Per a Lluís Xifra l’acte de crear és més un trobar (en el camí) que una percaça. Un procés convocant que opera en el pessigolleig juganer, en la dansa dialèctica entre els seus dits i el fang.