Cinema

Crítica

cinema

Poliamor cap a la llum

Després d’acceptar l’encàrrec de Jackie, que reconstrueix com la vídua de John F. Kennedy va crear una llegenda entorn del seu marit assassinat, Pablo Larrain ha tornat a Xile, però no per abordar novament la història recent del seu país (sobretot la dictadura de Pinochet i la seva herència, tal com ha fet a Tony Manero, Post-Mortem i fins El club, però també el pes d’una figura com Neruda, que desmitifica en el film homònim del 2016) mostrant-ne la seva sordidesa amb un distanciament polític amb el qual sembla, de fet, voler furgar més aviat en la sordidesa humana. Amb Ema s’instal·la en el present, rodant a la bella ciutat de Valparaíso, per seguir una jove ballarina que, turmentada per haver retornat un nen adoptat, fa un viatge d’alliberament, d’autoafirmació i de reconciliació amb ella mateixa i el món a través d’una experiència poliamorosa. O un viatge cap a la llum amb la presència simbòlica del foc.

Tal com Neruda i Jackie, Ema està construïda amb una fragmentació narrativa que, en el seu cas, crea una certa incertesa temporal. La seva atmosfera onírica també fa dubtar sobre què és real o què és una projecció mental de l’omnipresent protagonista, interpretada per Mariana di Girolamo, que Larrain sembla filmar amb una fascinació que, a més de fer-ho a la resta de personatges o només presències, vol imposar a l’espectador. Al principi tot és molt esquinçat i agressiu, amb diàlegs que semblarien d’una Yerma moderna que li diu “porc infèrtil“ i “condó humà” a la seva parella, un coreògraf més gran (Gael Garcia Bernal) del qual, per retrobar-s’hi, s’ha d’alliberar. I és així que, mentre també exerceix la seva seducció en una parella molt determinada, s’integra en un grup de noies que, en contra del coreògraf guru, afirma que el regaetton és el súmmum de l’alliberament del cos de la dona. Començant com un drama recargolat, Ema sembla al final una comèdia poliamorosa. Un retrat feminista de les joves actuals? Més aviat una fabulació cool capritxosa i suposadament transgressora.

Ema
Director: Pablo Larrain. Intèrprets: Mariana Di Girolamo, Gael García Bernal, Santiago Cabrera
Chile, 2019


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona