Cultura

Evru/Zush

artista

“L’art no pot ser només el jo, jo i jo”

Mai m’ha preocupat transcendir. Només m’ha preocupat fer alguna cosa que serveixi als altres

Evru ha estat desaparegut deu anys. Zush, vint. Ara han ressorgit dissolts en una exposició de dibuixos de formats minúsculs i poderoses reverberacions emocionals i espirituals a la galeria Senda, de títol Tornar a ser (fins al març). Evru/Zush ha superat una crisi molt forta, durant la qual no ha tingut energies per crear res. Ni per crear, ni per ser. En aquesta entrevista, el que un dia va ser Albert Porta (Barcelona, 1946) ens fa entrar en el seu món, el món del sensible, que fa més de mig segle escup obres d’art fascinants.

Com es troba?
Avui marejat. Però estic bé, en pau amb mi mateix. He estat molt malament, amb cures intensives. He estat a punt d’anar-me’n. No em feia por morir, només el dolor.
Doncs se’l veu molt recuperat.
I amb ganes de continuar vivint. Soc feliç, i no em cansaré de dir-ho: el que més feliç em fa és fer feliç als altres. No hi ha una felicitat més gran que veure que el que tu fas, i que tant t’agrada fer, fa feliç als altres. Ho vaig veure el dia de la inauguració de l’exposició. Em vaig trobar amb gent que feia molts anys que no veia. Em sento molt i molt estimat. No ho demano, però la gent em vol.
Vostè sempre s’ha queixat de la fama. No sé si ha tingut res a veure amb el seu declivi.
En soc una víctima, sí. Una cosa és ser artista i l’altra, tot el que implica, tot el que t’obliguen a ser: “Has de ser molt famós, així et comprarem més quadres.” No ho esculls, et fiquen dins d’aquesta cadena. D’aquí venen els canvis de nom i altres coses. Quan tenia 33 anys em van seleccionar per a la Documenta de Kassel. Jo llavors vivia a Eivissa i em trobava fantàsticament bé, però em van sortir deu exposicions de cop i no vaig poder digerir bé l’èxit. Em vaig posar malalt. Em va petar el cos. Vaig estar dos anys sense fer cap exposició, com ara. Em vaig adonar que era més important jo que no ser famós.
No el preocupa transcendir.
Mai m’ha preocupat. Només m’ha preocupat fer alguna cosa que serveixi als altres. Que això també pot voler dir que provoca un rebuig. El que importa és que generi una emoció. La indiferència és el pitjor per a un artista. Si t’ho proposes tu, això de transcendir, mai surt bé. Com més ho planifiques, pitjor.
Quins són els seus primers records de creació?
De petit, al matí em despertava ansiós per dibuixar les arruguetes que havia vist als llençols. Sempre he sigut artista. Però és que tots en som, d’artistes, de científics i de místics. Tothom ho porta a dins. De nens, tots hem mirat els núvols i hi hem vist un monstre o un animaló. La meva sort és que n’he pogut viure. Però no comptava amb tot el que du implícit. Quan vaig en metro i em diuen: “És vostè Zush?”, dic: “No, ja m’ho han dit moltes vegades que m’hi assemblo molt!”
Caram, el reconeixen al metro. Crec que és la primera vegada que ho sento dir a un artista.
A mi em reconeixen. A veure, que la fama també té coses maques… Tots som una contradicció. Volem i no volem. Això forma part de la condició humana. L’únic que vull és que em deixin ser jo.
Vol silenci i soledat.
Tinc aquest estudi a Sarrià, sense veïns, no passen cotxes, no hi ha sorolls. No escolto ni música, que abans sempre n’escoltava. L’únic que faig és viatjar per internet per assabentar-me del que passa al món. Vull estar informat. Soc un autista social. Com més temps estic sol, més feliç soc. Amb la meva dona només ens veiem el cap de setmana. Jo necessito el meu espai i ella el seu. Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també vivien separats després de molts anys sent parella. A la inauguració de l’exposició, la gent d’una col·lecció molt interessant de Madrid, que es diu Solo, em van insistir que volen que vagi a la nova presentació dels seus fons, on hi ha obra meva. Ho faran ara, per Arco, però jo no en tinc cap ganes. No sé ni on tinc la maleta. Fa tants anys que no viatjo… Ja viatjo mentalment a tot arreu. A la Biennal d’Istanbul, l’any passat, que hi exposava, tampoc hi vaig anar, hi va anar la meva dona. [Piquen a la porta. És justament la seva dona, que li ve a portar menjar. La rep amb molta alegria.]
La seva dona també li diu Evru. Ningú li diu Albert?
Tothom me’n diu, d’Evru. Fins i tot els meus nets.
L’ha fet feliç reconciliar-se amb Zush? Tanta mania que li tenia...
Més que reconciliar-m’hi, l’he acceptat. Si tu entres a internet, a tot arreu surto com a Evru/Zush. És tan natural… que sí, ho he acabat acceptant. Li tenia mania per tot el que hem estat parlant abans. Saps quantes vegades m’han demanat en una entrevista que expliqui per què Zush, per què vaig estar a la presó, per què em van ingressar al frenopàtic? Semblava més important això que la meva obra. Insuportable. Al Manuel Borja-Villel li va arribar que em volia canviar de nom i em va convèncer que ho fes a la retrospectiva que em va organitzar el Macba. D’això ja fa vint anys; ho dic perquè hi ha gent que es pensa que fa menys temps.
Perquè és una exposició que tothom té molt present. És una de les mostres de les quals n’està més satisfet?
Sí, la veritat és que sí. Al Reina Sofía també es va veure, però no va ser el mateix. Al Macba van passar fets extraordinaris. El dia de la desaparició de Zush van venir més de cinc-centes persones. Vam fer un concert amb el Víctor Nubla i d’un dels altaveus va començar a sortir fum: la gent es pensava que era part de la performance! I a un senyor gran l’audiòfon se li va posar en sintonia amb un ultrasò i l’hi van haver d’arrencar perquè s’estava tornant boig del soroll. Van passar coses tan rares… Quan dius “rar”, la gent sempre pensa en coses negatives, i no, rar vol dir que passa molt poques vegades.
La seva obra també l’associen sovint amb coses doloroses i a mi el que em sembla és que les purga, les coses doloroses.
Hi ha col·leccionistes que em diuen: “Ja sé que vostè és molt bo, però jo això no ho puc comprar perquè em crearia angoixa tenir-ho a casa.” Hi ha gent que ho interpreta així. I no, la meva obra no està feta per generar angoixa. És una mena d’exorcisme per treure el dolor. L’art és per curar-nos, per treure’ns tot el que hi ha de negatiu, i també de positiu, dins del cos. Avui si et dic que no estic gaire fi és perquè no he dibuixat prou, no he dedicat prou temps a autocurar-me.
El preocupa que els significats de la seva obra es puguin pervertir?
La realitat és que les obres marxen de l’estudi. I a mi, quan se’n van, em produeixen una tristesa immensa. És com enviar els fills a la guerra! No saps si els tornaràs a veure, què els passarà, si els destrossaran, si els odiaran… No saps res. “Pensa que aquest divendres vindran a buscar aquestes obres”, em diu la meva dona. “No, no, que vinguin la setmana que ve que encara he de fer retocs.” Excuses.
Li va agradar l’exposició ‘Liberxina’, que recollia l’art hereu del maig del 68, al MNAC?
No. Em sap greu pels curadors… Tampoc tenien massa espai. Jo vaig ser dels pocs que sí que estava ben representat.
En general, troba que els museus fan bé la seva missió?
Sempre he estat molt crític amb els museus. L’art és viu quan tu el fas. Després, els posen aquests taüts que són els marcs. Si un nen entra a un museu cantant i ballant, el foten fora. L’art és passar-s’ho bé també! Els museus són mausoleus amb morts penjats a les parets. Tothom ha d’estar calladet i comportar-se, com a les esglésies. Per què no pots entrar en un museu i dir amb la veu ben alta que un quadre és una merda?
Li interessa l’art que es fa avui?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no. L’art que m’interessa és el que et fa fer preguntes a tu mateix. El que ja ho decideix tot per tu no m’interessa. Em fa molta enveja quan veig joves artistes fent coses molt bones. Quan veig una obra bona, sempre penso que m’hauria agradat fer-la jo. Tant de bo jo hagués pintat El jardí de les delícies, la meva obra preferida de la història de l’art.
És clar l’influx d’El Bosco en el seu treball. També el de Joan Ponç. Hi va tenir relació?
En una entrevista em van demanar per ell i vaig dir: “És el meu avi.” I el periodista ho va escriure així, literal: “Zush, el net de Joan Ponç”. Vaig tenir molt poca relació amb ell. Era un paio molt angoixat, amb molt poca pau amb si mateix. El record més negatiu que en tinc és un dia dins del seu cotxe. Conduïa la seva dona. Es van barallar molt fort. El cotxe anava fent esses i jo estava convençut que ens matàvem. El cas és que sí, que el considero el meu avi artístic. Però jo el que soc és el que Harald Szeemann en deia mitologies individuals. Me l’he fet jo, el meu món. I això no treu que tots els artistes ens inspirem en l’obra d’altres artistes. Sempre he dit que els artistes que m’interessen són els que t’ensenyen com són ells i com és el món que els envolta. Una obra no pot ser només el que soc jo, jo i jo. Si al món hi ha gent que s’ho passa malament, tu també t’ho passes malament, i això surt en la teva obra.
Què és el que més l’afecta del que passa al món?
Les injustícies. El patiment de l’ésser humà. La gent que està a la presó i que no hi hauria d’estar perquè no ha fet cap mal. És terrible. Se’m posa la pell de gallina.
Manté el contacte amb els artistes de la seva generació?
Molt poc. Pensa que jo no vaig enlloc, ni a inauguracions ni a res. M’he anat tancant en mi mateix. Amb l’Antoni Llena, molt poc, però ens hem anat veient. I amb el que sí que hi ha una gran relació és amb el Frederic Amat. Som grans amics. Ens intercanviem imatges maquíssimes, molt abstractes, per WhatsApp.
No s’ha compromès a tornar a crear obres de grans formats. No té neguit per exposar?
En absolut. I, a veure, que tampoc és que estigui massa bé d’economia. Per culpa meva, perquè ho he invertit tot sempre en l’art. Però no em queixo, en puc viure. No tinc l’ambició de fer-me ric.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Cultura popular

La Patum, a l’abast de la mà

Berga

Refrescant i terrorífic

Barcelona
Un tast de...
‘Les petites alegries’, de Marc Augé Avançament editorial

La felicitat del dia a dia

Jethro Tull cancel·la el concert de Sant Feliu

sant Feliu de guíxols

Breu, gratis i segur

Barcelona
Cultura

La Banyoles d’en Rigau

Banyoles
Olot

Fortis presenta el seu primer conte

Premis de contes fantàstics, a Sant Joan les Fonts

Sant Joan les Fonts

La 21a Nit d’Il·lusió es farà al pati de l’escola Pedralta

santa cristina d’aro