Música

James Rhodes

PIANISTA

“Sempre hauria de ser l’Any Beethoven”

El pianista londinenc James Rhodes actuarà divendres a l’ Auditori de Girona i diumenge al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb un programa que inclourà tres sonates de Beethoven per commemorar el 250è aniversari del naixement del compositor.

Serà el seu Any Beethoven?
Hauria de ser l’Any Beethoven per a tothom. Cada any. Sempre. Coño! [remarca en espanyol].
El feia més de Bach. Hi ha una rivalitat apassionada entre els fans de Bach i Beethoven, com entre els de Beatles i Stones?
Com entre l’Atlético i el Real Madrid! [Se’n riu aquest madrileny adoptiu]. No, aquestes coses no interessen a ningú, excepte a mi i a uns quants rarets més. Tant de bo fos un tema més romàntic i emocionant. La meva gran esperança és que algun dia la gent s’entusiasmi amb tot això.
Li agrada ser presentat com un divulgador musical?
No sé gaire bé què significa això. El que intento és introduir i interpretar aquesta música que he venerat tota la vida i que és immortal perquè arribi a tantes persones com sigui possible. Perquè mereix ser tan popular com qualsevol cosa que estigui a les llistes d’èxits.
Beethoven és el més pop dels compositors clàssics? Ho dic per les seves melodies enganxoses.
Probablement. És el compositor més interpretat arreu del món, i per molt bones raons. Realment en sabia, de crear melodies.
Per què ha triat concretament aquestes tres sonates –la 15a (‘Pastoral’), la 21a (‘Waldstein’) i la 27a– per a aquests concerts?
Perquè cadascuna representa una cosa diferent sobre Beethoven: heroisme, introspecció, romanticisme, dolor, alegria... Hi ha un univers sencer de sentiments en aquestes tres sonates.
Què necessitaria Beethoven per ser més popular actualment? Potser ser un youtuber?
Collons, espero que no. Vull pensar que seria un nom reconegut sense necessitat de sortir a les xarxes socials. Però potser la meva fe en la humanitat del 2020 és una mica ingènua.
Creu que alguna música actual es continuarà escoltant d’aquí a 250 anys?
Uff. Només el temps ho dirà. Estic segur que s’escoltaran els Beatles, Dylan, Sabina i els Stones, i m’agradaria que també Rosalía i Eminem. Per sort ja no hi seré per comprovar-ho.
Com a intèrpret, se sent més còmode tocant música de compositors morts que no la dels vius, que es poden queixar?
Tothom es pot queixar! No has mirat mai Twitter?
Sent alguna cosa especial quan toca en temples de la música com ara el Liceu, on debuta ara? Potser el pes de la tradició?
I tant que sí! El Palau de la Música, el Liceu, el Teatro Real... En aquests llocs hi ha un pes de la tradició que aterreix i inspira a parts iguals. Ostres, si al Palau hi ha bustos de grans compositors que t’observen mentre toques!
Discos, gires, llibres, articles, ràdio i televisió... Per què necessita fer tantes coses?
El meu mànager em força a fer-les. Sisplau, ajudeu-me! Ho dic seriosament.
És compatible tanta activitat extramusical amb la intensa preparació d’un músic clàssic?
Jo crec que sí. Hi ha la idea equivocada que els músics clàssics necessiten dedicar cada moment del dia al seu instrument i és tot el que han de fer. Això no és sa.
Publicarà un nou disc aquest any, després de ‘Fire on all sides’ ?
Encara no n’estic segur. M’agradaria, però, com deies, estic fent moltes coses actualment i un nou àlbum potser em col·lapsaria.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda