Alliberar-se ballant

En un assaig d’un grup de la Companyia Nacional de Dansa de Geòrgia, el director diu a un ballarí que ha de ser més rígid; tot seguit, una altra autoritat de la companyia afegeix al noi que la dansa georgiana és l’expressió de la sang de la seva nació. Aquesta escena és a l’inici de Solo nos queda bailar, pel·lícula georgiana (com pot suposar-se, però amb coproducció francesa i sueca) dirigida per Levan Akin que desenvolupa a partir d’aquí la confrontació del ballarí (Merab, interpretat per Levan Gelbakhiani) amb la tradició en un procés d’alliberament personal amb els seus moments d’exaltació, crisi i dolor. Això perquè la tradició no només s’encarna en el ball, que hi adquireix un caràcter simbòlic, sinó en les convencions socials que pressuposen i imposen l’heterosexualitat lligada a una vida dictada.

És així que, en una societat presentada com a homòfoba, Merab experimenta la descoberta de la seva sexualitat sentint desig per un ballarí nouvingut a la companyia. Pel que fa al desenvolupament argumental, és força simple i en certa manera previsible. Tanmateix, per sobre de la construcció del guió, hi ha imatges que, sobretot fent atenció al rostre i al cos de l’actor protagonista, mostren amb sensibilitat l’emergència del desig, un estat d’enamorament, el dolor dels sentiments contrariats, la por de qui pot ser exclòs. A més, hi ha una esplèndida fotografia, que enquadra prou complexament els interiors i que, pel que fa als exteriors, registra la bellesa d’uns paisatges georgians amb colors de mel tardorals. I té el detall que una noia, aquella que la convenció aparellava amb el noi, també participi en l’alliberament.