Un diàleg íntim no sempre assolit

En la primera part del concert, que va començar amb l'obertura Corolià, op. 62, de Beethoven, qui va acaparar la atenció del públic va ser Maria João Pires amb una elegant interpretació del Concert núm. 3 en do menor, op. 37, de Beethoven.

Beethoven va compondre aquest concert el 1800 i ell mateix el va estrenar com a solista, estant encara el concert incomplet, el 5 d'abril de 1803. D'aquesta estrena en queda la visió de Ritter von Seyfried, amic personal de Beethoven, que, essent l'encarregat de passar les pàgines de la partitura aquella nit, va escriure: «Una cosa tan fàcil em va resultar dificilíssima: contínuament m'anava trobant pàgines gairebé en blanc en què, com a màxim, hi havia algun breu guió a manera d'incomprensible jeroglífic. Beethoven va tocar tot el concert pràcticament de memòria, perquè, com li passava amb freqüència, no va tenir temps d'escriure sencera la partitura.» Estructurat de forma plenament clàssica en tres moviments, Allegro con brio, Largo i Rondó: Molto allegro, és un concert amb una forta càrrega expressiva i Pires, malgrat mostrar un cert cansament, va establir des del principi un clima serè i una execució precisa, buscant un diàleg íntim amb l'orquestra que no sempre va obtenir. Mentre Pires perfilava un so cristal·lí i ple de subtileses, Leopold Hager i l'Staatskapelle Weimar es mostraven una mica distants a l'expressivitat de la pianista portuguesa.

A la segona part, l'orquestra va mostrar una altra cara, amb una interessant versió de la Simfonia núm. 1, en re major D 82, de Franz Schubert. Hager va obtenir, malgrat alguns desajustaments, una bona resposta dels músics, mostrant una corda expressiva i amb un so molt vellutat, que va tenir com a resultat una interpretació molt intensa de la simfonia. En agraïment als aplaudiments del públic, Hager i els músics de la formació van oferir, ja fora de programa, una extravertida versió de l'obertura de l'òpera La Clemenza de Tito, de Mozart.