Cultura

Mirador

Canvi de vestuari

Assumint un encàrrec de Leopold II, per festejar-ne la coronació com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Mozart va compondre La clemenza di Tito pocs mesos abans de morir, el desembre del 1971, al mateix temps que La flauta màgica i el Rèquiem, dues obres molt més celebres que aquesta òpera seriosa, de temàtica històrica relativa als temps de l’Imperi romà, que en la seva època es va considerar passada de moda. De fet, l’estrena va ser un fracàs i, malgrat la bellesa incontestable de certs passatges musicals, mai no ha arribat a ser de les peces més festejades, tot i que és una de les òperes mozartianes que, encara que lluny del cas de la trilogia amb llibret de Da Ponte o de l’esmentada La flauta màgica, va representant-se amb certa assiduïtat. No és el cas del Liceu, on tot just va estrenar-se l’any 1963 i, abans del muntatge que actualment s’hi representa, va tornar-hi el 2006.

El cas és que, amb un llibret de Caterino Mazzola inspirat en un text de Pietro Metastasio, La clemenza di Tito presenta un emperador romà certament clement, bondadós i tolerant que, com si fos un germà del Sarastre de La flauta màgica, sembla actuar guiat pels preceptes de la francmaçoneria amb què es dona per fet que Mozart combregava. Hi ha, però, una altra circumstància: aquesta òpera va ser composta poc després de la Revolució Francesa exaltant-hi la figura d’un emperador en què s’hauria de veure un reflex de Leopold II, germà, precisament, de l’enderrocada i després decapitada Maria Antonieta. Curiosament, el vestuari utilitzat en la posada en escena de David McVicar (que ha tornat al Liceu després del muntatge d’Andrea Chénier que va triomfar fa dos anys per l’excel·lència de Sondra Radvanovsky, Carlos Álvarez i Jonas Kaufman) acosta aquesta òpera romana a l’època del I Imperi francès, és a dir la de Napoleó, figura que, prou contradictòriament, va sortir de la revolució antimonarquica sense que, de fet, sembli que pugui identificar-se’l amb el perdó i la tolerància.

S’argumenta que tal canvi d’època, fet a través del vestuari amb l’excepció dels guardes pretorians que semblen samurais, potser va ser inspirat pel fet que el muntatge neix d’un encàrrec del festival d’Ais de Provença, en què va estrenar-se l’any 2011, però, en tot cas, planteja dubtes. Menys convincent és encara l’escenografia, rígida i pesadíssima amb uns decorats monumentals plens de columnes i una gran escala al costat de l’escenari.

La cosa cau pel seu propi pes. En aquest escenari, s’hi van moure feixugament uns cantants amb belles veu mozartianes, però, en alguns casos, d’escassa projecció. El públic del dia de l’estrena, que va tenir lloc el passat dimecres, va valorar especialment la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac (besneta de François Poulenc), que, amb una sonoritat expressiva i acurada, va interpretar Sesto, que es debat agònicament entre la lleialtat a Tito i l’amor per la inconstant i ressentida Vitellia, que vol que mati l’emperador per haver destronat el seu pare, Vespucià, i, a més, no haver-la triat per esposa. Aquest personatge, amb un recitatiu i una ària (Non più di fiori) finals de gran complexitat per expressar el seu penediment, va ser encarnat per la soprano Myrtò Papatanasiu amb una notable capacitat dramàtica, però mancada de lleugeresa i subtilitat vocals. Vestit com Napoleó, el tenor Paolo Fanale va lluir discretament sense lirisme. Absolutament solvents Anne-Catherine Gillet (Servilia) i Lidia Vinyes-Curtis (Annio) junt amb la resta del repartiment i del cor, Philippe Augin va dirigir l’orquestra del Liceu extraient-ne un so ben temperat que va fer agradable, com li és propi, sentir Mozart.

Això tot i el temor que a tots plegats ens caiguessin a sobre les columnes del decorat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Conte
Jordi Panyella

El balcó

Nubla, últim solo

Barcelona

Strenes s’ajorna al juny i el juliol i manté un 80% dels concerts

girona

La pantalla recull el relleu del tancament dels teatres

BARCELONA
la música

Marina Rossell: “Tot anirà bé”

El cromo del Nil

Barcelona
El Festival de Música Antiga dels Pirineus, cancel·lat

El Festival de Música Antiga dels Pirineus, cancel·lat

La música de ‘L’Agus i els monstres’

Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, des de casa