Un vitrall obsessiu
Carlota Subirós assumeix el repte d’adaptar ‘El quadern daurat’, de Doris Lessing, al teatre, protagonitzat per Nora Navas a la sala Fabià Puigserver del Lliure
‘El quadern daurat’ és una novel·la escrita el 1962 que presenta una dona en crisi
La nova direcció escènica tanca un parèntesi de Subirós al Lliure. No hi dirigia des del 2011
Viure i reescriure’s, quasi compulsivament. Aquesta és la dèria del personatge d’El quadern daurat Anna Wulf, que actua com un àlter ego de la mateixa autora, Doris Lessing (1919-2013). D’avui fins al 12 d’abril es podrà veure a la sala Fabià Puigerserver del Teatre Lliure una adaptació militant de la directora Carlota Subirós, amb l’actriu Nora Navas interpretant aquest personatge complex. Si Juan Carlos Martel (director del Lliure) definia de catedral aquesta adaptació, Subirós prefereix parlar de vitrall perquè, segons per on passa la llum, la vida es tenyeix d’un color o d’un altre. Aquest és el drama moral i el treball del personatge d’Anna Wulf, de posicionar-se continuament en cada nou punt de vista, canviant contínuament: necessita trobar una nova objectivitat.
El primer dia que Martel va entrar com a director del Lliure va trucar a Carlota Subirós. Tenia clar que, a més d’obrir el teatre a noves tendències, era imprescindible mantenir la identitat. I això es plasmava convidant de nou Carlota Subirós a la Puigserver. L’aventura comença amb El quadern daurat. És una novel·la de Doris Lessing (Premi Internacional Catalunya 1999, Premi Nobel de literatura 2007 i molts d’altres) que, en realitat, engloba quatre llibretes diferents. Anna Wulf (una evident picada d’ullet a Virginia Woolf, una altra escriptora precursora en els drets de les dones) anota al quadern negre les seves activitats com a novel·lista; al quadern vermell, la seva angoixada militància al Partir Comunista (quan es descobreix la barbàrie de Stalin); al quadern groc recull idees pera una nova novel·la sobre els seus desenganys amorosos i la seva reivindicació a la llibertat sexual, i, finalment, al quadern blau narra les sessions de psicoanàlisi amb la seva terapeuta. Com que en tots els quaderns figura ella al centre, sovint les subtrames es creuen i les idees que haurien d’entrar en un quadern en contaminen un altre.
Wulf i Lessing expressen en la dècada dels anys seixanta una visió de la dona molt valenta i honesta. Quan estava en un moment de plenitud, Lessing té la sensació que tot se li ensorra. La seva ideologia esclata i cau la seva utopia. A partir de l’escriptura s’insinua com ella mateixa assumeix les contradiccions i construeix un nou món. Per a Subirós, Lessing escriu el més petit per construir el món global: repensa quina és la seva actitud davant el món. Els quaderns, comenta la directora, demostren que “la vida està feta de moltes històries” i ara aquesta segmentació s’ha multiplicat: “En comptes de fer-ho en quatre llibretes, s’hauria d’explicar en 20.000 pantalles.”
Subirós va formar part de l’equip de direcció artística del Lliure entre el 2003 i el 2011 (amb Àlex Rigola). Durant aquest període va estrenar amb regularitat en aquest teatre i puntualment a la Puigserver peces com Otel·lo de Shakespeare (2006), Alícia un viatge al país de les meravelles i a l’altra banda del mirall, a partir de Lewis Carroll (2009) i Les tres germanes de Txèkhov (2011). Des del 2013, és membre de Comitè de Lectura del TNC. És on ha vinculat les següents direccions, sempre a la Sala Petita hi ha dirigit Maria Rosa (2016) i Sol, solet (2018). Subirós admet que, en aquests anys de distanciament del Lliure, també ha canviat la seva vinculació amb els textos teatrals. Com a exemple es pot parlar d’Una lluita constant (T Alta 2018 ) i Grrrls!!!, manifestos feministes del segle XX i XXI (T. Alta 2019).
Quina vida tindrà aquesta adaptació? Efectivament el Lliure va voler trobar complicitats amb algun altre teatre de Madrid, però els canvis sobtats en les administracions de l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid van impedir-ho. Per ara, els espectadors del Teatre Lliure seran els privilegiats que veuran aquest muntatge, que potser si troba l’entusiasme d’algun altre centre de producció es traslladarà com a nova producció o en una hipotètica gira.
Primera adaptació mundial
Mai fins ara ningú s’havia atrevit a fer una adaptació teatral d’El Quadern daurat (Edicions 62, 976 pàgines). Per ara, segons s’explicava fa uns dies en la presentació del muntatge al Lliure, sí que hi havia l’intent de fer-ne l’adaptació cinematogràfica. Lessing sempre s’hi va oposar. En part, possiblement perquè, vist amb distància, sentia vergonya de la simplicitat de la seva primera novel·la. En l’adaptació de l’obra, feta amb urgència (deu mesos de treball quan Subirós calcula que haguessin calgut dos anys) hi ha treballat ella mateixa amb Ferran Dordal com a dramaturgista. La peça, forçosament llarga, ha escapçat moltes subtrames i ha deixat una lectura molt subjectiva d’aquesta novel·la. Com en tota adaptació, hi ha una part dolorosa d’haver d’abandonar passatges pel bé del conjunt, admet Subirós.
Aquesta titànica adaptació recorda el treball que Àlex Rigola faria del 2666, de Roberto Bolaño (Anagrama 1128 pàgines). Potser en la peça de Bolaño la trama era cronològica i, tot i els diversos formats de cada subllibre, la seva adaptació podria ser més fidel. Perquè els quaderns d’aquesta Anna Wulf, aparentment tant metòdics en les línies de pensament, es van barrejant i confonent-se.
Subirós admet que va topar amb el llibre quan tenia 30 anys, quan en feia una quarantena de la seva publicació, i que la directora, amant de la lectura, era el primer cop que descobria que allò havia estat escrit per una dona, sense saber ben bé què li feia constatar-ho. De fet, arran d’aquesta lectura, Subirós va fer una primera aproximació a Lessing a partir d’una obra que l’autora havia escrit per a l’escena: Jugar amb un tigre. Es va estrenar a l’Espai Lliure el 2008. En el desig quedava l’oportunitat d’atrevir-se amb El quadern daurat. Ara l’equip del Lliure, amb Juan Carlos Martel al capdavant, li ha permès de fer el salt al buit.
