Cinema

Tim Roth

Actor

“No visc els papers, encenc i apago”

Tots tenim por a l’extrema dreta. Juguen amb les mateixes emocions de sempre

La imatge que projectava a pel·lícules que el van fer famós a principis dels anys noranta com Reservoir dogs, Pulp fiction o Rob Roy enganyen completament: Tim Roth (Londres, 1961) és un actor anglès afable, educat i culte, que ha treballat amb una llarga llista de mestres del cinema (Coppola, Altman, Leigh, Tarantino...). A La canción de los nombres olvidados interpreta un home obsessionat a trobar el seu amic (Clive Owen), un virtuós violinista jueu a qui estimava com un germà. Adoptat de nen per la seva família, durant la Segona Guerra Mundial, va desaparèixer misteriosament anys després, just abans del seu primer gran concert. Dirigida pel cineasta quebequès François Girard (El violín rojo), la pel·lícula va clausurar el passat Festival de Sant Sebastià.

La pel·lícula parla del record i la memòria. Era aquest un dels motius per acceptar fer-la?
Em va semblar una manera intrigant d’examinar l’Holocaust i el viatge que aquests dos nens fan en seva la vida fins a conèixer-se com a homes. M’agrada la idea del viatge del meu personatge per tractar d’entendre per què Dovidl [Clive Owen] va fer el que va fer.
Aquest “mai més” que apareix al film, referit a l’Holocaust, és un altre motiu per fer aquesta pel·lícula?
Sí, el meu pare va tenir una certa connexió amb la Segona Guerra Mundial; era un nen americà que va anar a Anglaterra i després va estar treballant a les fàbriques durant el conflicte. La guerra el va canviar radicalment. Fins i tot es va canviar el nom de Smith a Roth, es va posar un nom jueu. A casa meva es parlava de tot això: de política, de religió, vam créixer amb aquestes converses. El tema m’intrigava. Jo havia estat a Auschwitz i, tot i que no havia estat a Treblinka, n’havia llegit històries, i em va arribar aquest guió i vam començar a treballar-lo. Primer el meu personatge havia de ser jueu, però ho vam canviar, em semblava més interessant que ho intentés entendre des de fora el judaisme, què va passar, i alhora entendre la relació del meu personatge amb aquest noi. Quan vaig anar a Treblinka no esperava sentir-me com em vaig sentir, tot i que ho sabia, ho havia estudiat i parlat amb gent. Va ser molt emocionant. I sí, espero que mai més torni a passar, és clar, però temo que es pot repetir.
Per què? Li fa por l’auge de l’extrema dreta a Europa?
Excepte ells mateixos, jo crec que tots els tenim por. Tenen diners, estan molt ben organitzats i juguen i utilitzen les mateixes emocions i sentiments que han fet servir sempre. És clar que hi seguirà havent migracions i refugiats, i nosaltres, en lloc de facilitar aquest moviment de gent, estem aixecant murs. En general són els que tenen més diners els que aixequen aquests murs. És la mateixa història una vegada més, esperes que no tornarà a passar, però es repeteix. Tot i que crec que passarà d’una manera diferent, saben que hi ha hagut un màrqueting molt dolent. El joc que es jugarà serà molt diferent, però el resultat serà el mateix.
Li agrada el cinema com a forma de vida? Viatjar, preparar intensament els papers...
Sí, ha estat increïble, he fet una carrera amb pel·lícules bones i dolentes, i no m’importa. He fet televisió, fins i tot ràdio, i m’ho he passat molt bé, tot m’agrada, i m’encanta treballar. La preparació depèn molt de les pel·lícules. Hi ha papers per als quals no et prepares gens, arribes allà i intentes interpretar-lo de la manera més normal possible. D’altres vegades cal fer coses boges i t’has de preparar fins i tot físicament, i faig el que puc. Sempre canvia, és diferent. Així que jo diria que no m’ho prenc seriosament, la veritat, no soc un actor de mètode, no visc els papers, encenc i apago l’interruptor de cada personatge. Prefereixo no complicar-me la vida amb el mètode. Cada personatge requereix un mètode diferent, suposo.
En quin moment del procés s’adona que una pel·lícula que està fent serà bona o dolenta?
D’algunes pel·lícules dolentes que he fet, me n’he adonat en llegir la primera pàgina del guió. De vegades simplement l’has de fer perquè has de pagar les factures. Saber si una pel·lícula que rodes és bona és menys obvi, perquè decidir si ho és o no correspon a la percepció del públic. Quan vaig treballar amb Mike Leigh, Quentin Tarantino, Altman, Coppola o gent així, ja sentia que les pel·lícules serien bones. Un dia amb Harvey Keitel veníem de rodar el final de Reservoir dogs i em va demanar què en pensava. Em va dir que li semblava que estava molt bé. A mi també m’ho semblava, ja ens n’adonàvem. Des del guió ja sabíem que hi havia quelcom molt bo.
Quina relació té amb Quentin Tarantino?
Ens vam conèixer molt al principi de la seva carrera, quan volia aixecar la primera pel·lícula, Reservoir dogs. Ens vam fer molt amics, i en un moment donat fins i tot pretenia mudar-se i venir a viure a prop meu. Hauria estat esgotador, no hauríem dormit. Des de llavors hem continuat en contacte. Sempre que em necessita, soc allà. Sempre té una relació molt estreta amb tots els seus actors, és una persona molt forta, amb molta determinació. És un gran director d’actors, els estima molt.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els Premis d’Arquitectura ja han seleccionat les 24 obres candidates

Girona

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA