El cromo del Nil

Les novel·les que Pere Cervantes (Barcelona, 1971) publica de manera regular des del 2013 cada cop són més sòlides i rodones. Ara presenta El chico de las bobinas, amb què debuta com a autor de Destino. 

Va ser observador de pau per a l’ONU a Kosova i per a la UE a Bòsnia i Hercegovina, una dada que no és gratuïta. “He vist la barbàrie que es comet a les guerres i les postguerres contra les dones, són víctimes d’abusos i de silencis, i acaben sent les que veritablement reconstrueixen les ciutats, com va passar a la Barcelona de la postguerra”, va explicar Cervantes. Per tot plegat, ha volgut “fer un homenatge al cinema des de la literatura i al paper de la dona en períodes bèl·lics”.

La novel·la comença el 1945, quan Nil Roig, un nen de 13 anys que porta bobines de pel·lícules d’un cinema a un altre, és testimoni de l’assassinat d’un home, al Poble-sec, barri on es va criar l’autor. La víctima, abans de morir, dona al Nil el cromo d’un actor. “El cromo és el nexe de tres trames: la dels nazis de la Gestapo, la dels policies franquistes corruptes i la dels republicans clandestins, com el pare del Nil”, va avançar.

La roda de premsa es va fer als cinemes Boliche i Alfons Mas, impulsor i actual ànima d’aquesta sala –en perill, com la majoria–, va comentar que ell va ser el noi de les bobines. “Quan tenia 14 anys vaig anar amunt i avall amb bobines”, pràctica habitual quan dos cinemes compartien pel·lícula, fins ben bé la dècada dels setanta.

Per l’editora Anna Soldevila, “Cervantes ha fet un pas endavant, més enllà del gènere negre que havia conreat fins ara. L’obra té un component de nostàlgia, d’amor, de lluita feminista i de memòria cinematogràfica.” “Les sales de cinema eren el refugi de les famílies; Cervantes mostra l’evasió col·lectiva a diferència de l’evasió individual actual”, hi va afegir Soldevila.

“Ja accepto l’etiqueta de thriller històric, perquè ho és, però també té part de gènere negre, d’espionatge, de la Barcelona dels quaranta, de la colònia nazi instal·lada a la ciutat i protegida pel franquisme... Però, per sobre de tot, és un homenatge al cinema de barri de la postguerra”, va detallar l’autor, que afirma que fa 29 anys que veu “la part més fosca del món real, com a policia”.

A Nil Roig, conductor de la trama, si bé l’obra podria considerar-se coral, li falta un braç per culpa d’un bombardeig i no sap on és el seu pare des de fa sis anys. “Té una carència física i una d’emocional.” Tot i aquests components, Cervantes assegura que “és una novel·la d’acció; té 544 pàgines i a les últimes 300 hi ha acció”. Aquesta obra abraça un públic molt ampli, més que en les seves obres anteriors, “més cenyides al gènere negre”.

Apareix un cinema secret al soterrani d’una llibreria, La Gran Mentira, on passen pel·lícules sense censurar. Una paradoxa, ara que s’acusa les plataformes de continguts audiovisuals de robar lectors. I és que un dels motors inicials de l’obra va ser el cinema. “Soc molt cinèfil i em provoca molta tristesa veure com es van tancant i tancant i tancant sales de cinema a Barcelona i a tot arreu. Per això volia parlar-ne, fer-hi un homenatge. Un moment en què el cinema va regalar moltes alegries va ser la postguerra, com a espai d’evasió mental.”

Pere Cervantes es documenta molt –al text hi apareixen personatges i fets reals, enmig d’una ambientació de l’època impecable–, treballa molt l’estructura, les trames i els personatges abans de començar a escriure. “No sé què és el full en blanc... Sempre sé què haig d’escriure”, afirma. Entre començar a pensar-la, documentar-se, estructurar-la i escriure-la, hi ha invertit uns quatre anys. Ben aprofitats.