Com un ocell fora de la gàbia

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) va estudiar cinema i va dirigir el seu primer film quan només tenia 25 anys. Quan ja estava força consolidada com a directora, guionista i actriu de cinema, va recuperar el plaer per escriure literatura i va publicar La trena, un fenomen del qual ha venut, només a França, un milió d’exemplars i que ha estat traduït a 40 idiomes.

Colombani ha visitat Barcelona per presentar l’àlbum il·lustrat La trena o el viatge de Lalita, versió infantil de La trena, amb il·lustracions de Clémence Pollet i traducció catalana d’Anna Casassas que ha publicat Salamandra. La mateixa editorial li acaba de publicar la segona novel·la, Les vencedores (amb traducció de Ferran Ràfols al català i de J.A. Soriano al castellà).

La novel·la és, com darrerament tot el que fa Colombani, una reivindicació dels drets de la dona, de l’activisme social i una recerca de la felicitat. Explica la història d’un espai real, el Palau de la Dona, a París, i de dues dones separades en el temps, Blanche Peyron (1867-1933), un personatge real que va posar en marxa una llar per protegir dones sense recursos, i la Soléne, que, en l’actualitat –i ja dins de la ficció–, és una advocada deprimida després que un client se li hagi suïcidat i que segueix el consell d’ajudar els altres per sortir del pou anímic.

Colombani sap que reivindicar el paper de les dones i de conceptes com ara la sororitat, la solidaritat i l’empoderament no és cap moda, sinó una necessitat. Amb tot, espera viure el dia en què ja no sigui necessari parlar d’aquests temes. “Somio que arribi un dia en què la temàtica de fons dels meus llibres ja no sigui aquesta. Somio un món on no hi hagi violència de gènere, ni agressions sexuals contra les dones. A vegades, a França se m’ha dit que els meus llibres són d’actualitat, però jo els dic que no és cert, perquè podria haver escrit aquest llibre fa 50 anys i, per desgràcia, el podré escriure d’aquí a 50 anys”, afirma.

A Les vencedores hi ha lluita i patiment, però els valors positius que transmeten les dues protagonistes, sumats als dels molts personatges femenins que viuen al Palau de la Dona i que fan de cor polifònic, deixen un gust esperançador. “Sí, per mi és important, soc una persona optimista. Tot i les dificultats, vull imaginar un futur millor, també per als meus personatges.”

L’origen de la història va aparèixer en la vida de Colombani per casualitat. “La guspira que va posar en marxa la novel·la va ser quan vaig descobrir el Palau de la Dona. Estava passejant per París, em vaig perdre i em vaig trobar davant d’aquest edifici. El nom, Palau de la Dona, em va cridar l’atenció, perquè un palau sol ser luxós, però, en canvi, tenia l’emblema de l’Exèrcit de Salvació a la façana. Això em va estranyar. I em vaig posar a investigar què era, aquell lloc. Va ser quan vaig saber qui va ser Blanche Peyron i el que havia fet”, detalla. I poc temps després es va plantejar escriure una novel·la “en què el personatge principal fos aquest palau, però en dos períodes de temps diferents, i explicar la història a través de dones que hi viuen i hi treballen. I, naturalment, de la dona que va crear aquest espai de solidaritat entre dones.”

Com treballa les novel·les? Com es va documentar per a Les vencedores? “Primer vaig estar pensant la novel·la i investigant la història d’una manera gairebé periodística... Vaig conèixer l’actual directora del palau i també moltes treballadores i dones residents. Vaig saber d’un notari que hi anava cada setmana unes hores i em va inspirar el personatge de la Solène, perquè volia que un personatge ens portés dins del palau. Que pogués ser el meu punt de vista i també el del lector.”

Com a tantes persones, la maternitat li va fer modificar la visió de la vida, la va obligar a mirar al futur. “Des que vaig ser mare d’una nena que soc més conscient i m’implico més en la condició femenina. Em qüestiono molt el món que coneixerà la meva filla. Les condicions en què treballarà, la igualtat entre home i dona, el futur...”

La novel·la, tot i que té imatges que podrien ser cinematogràfiques, és literatura, en el sentit que no és com llegir un guió. Per exemple, no té gaires diàlegs. “En part és perquè tinc problemes quan escric diàlegs per a cinema. És complicat donar a cada personatge el seu registre, la seva manera de parlar. A les meves novel·les no hi ha gaires diàlegs perquè no m’agrada escriure diàlegs”, confessa. I hi afegeix la diferència entre escriure novel·la o guió. “La concentració a l’hora d’escriure és la mateixa, però tinc la sensació que la novel·la m’obliga a aprofundir molt més en mi mateixa. Escriure novel·la, considero que és molt més íntim que escriure un guió cinematogràfic. La novel·la em permet fer una introspecció molt més gran en els personatges. La càmera, en canvi, és un ull extern.”

Hi ha un motiu que diferencia tots dos gèneres, més enllà que en novel·la no t’has de barallar amb productors, els actors ho fan bé sempre, no hi ha problemes tècnics... “Faré una comparació una mica agosarada. La novel·la és com quan vius en una gàbia i de cop te l’obren i surts a volar pel jardí. No tens límits, tens una llibertat absoluta. Res és car, només el temps que hi dediques. He recuperat el plaer que tenia quan, de petita, escrivia contes.”

Ha enllestit, amb una col·laboradora habitua, el guió de La trena per fer-ne una pel·lícula, però “encara està en fase de projecte”. “És una pel·lícula que surt cara perquè la vull rodar a l’Índia, Itàlia i el Canadà... és com fer tres pel·lícules!”, comenta rient.

Assegura que “no ha estat difícil convertir la novel·la en guió”. “Abans havia treballat en novel·les d’altres autors i em va costar molt més perquè no volia trair l’esperit de l’obra. En canvi, amb la meva coneixia tot el que calia mantenir”, cosa que no sempre passa, sovint és més difícil agafar distància del text propi i amputar-lo tant com calgui.

Parlant de l’àlbum il·lustrat, és només la primera de les tres parts de La trena. “Va ser idea de l’editorial. Tinc una nena de nou anys i sovint, abans de dormir, em demanava que li expliqués la història de La trena i aquesta va ser la millor manera de poder-ho fer... La part de l’Índia està protagonitzada per una nena i impacta més els lectors infantils. A més, la part de Sicília i el Canadà és menys accessible per als nens.” Ara treballa amb Clémence Pollet per fer una versió de Les vencedores en format de novel·la gràfica infantil.

La novel·la la treballa amb llibertat. “A diferència del guió de cinema, en què tot ha de ser molt precís, a les novel·les no faig cap mena de planificació, trio un punt de partida i després em deixo dur. Sé on vull arribar i què vull assolir, però els camins els vaig improvisant”, tot volant, com un ocell fora de la gàbia.