Cultura

Xavier Mercadé

FOTÒGRAF DE CONCERTS

“Amb les restriccions de les grans dives, costa molt no fer tots la mateixa foto”

M’esforço a continuar anant a sales petites i cases ocupades, no només al Palau Sant Jordi

Fotògraf clàssic de l’escena musical barcelonina, Xavier Mercadé (Barcelona, 1967) selecciona 300 fotografies del seu frondós arxiu per a un número especial, el 300, de la revista que va cofundar ara fa 28 anys: Enderrock. L’Odi Social (parc de la Guineueta, 1986), Johnny Thunders (Studio 54, 1986), David Bowie (Miniestadi, 1987), Screamin’ Jay Hawkins (Badalona, 1989), Sopa de Cabra (Estadi Olímpic, 1990), Sau (Sot del Migdia, 1991), Ozzy Osbourne (Zeleste, 1992), Paul McCartney (Palau Sant Jordi, 1993), Kurt Cobain (Palau d’Esports, 1994), Ray Charles (Poble Espanyol, 1997), PJ Harvey (Benicàssim, 2001), Alice Cooper (Palau Sant Jordi, 2002), Beyoncé (Palau Sant Jordi, 2007), Tom Waits (Auditori del Fòrum, 2008), Bruce Springsteen (Camp Nou, 2016) i Rosalía (Palau Sant Jordi, 2019) són algunes de les imatges que s’hi inclouen.

Com porta el confiament algú que, sense excepcions, va cada dia de concert?
És una de les èpoques en què hi sol haver més concerts i, en canvi, és com si estiguéssim en ple agost. Els primers dies van ser durs, però, com tothom, hem anat assumint la situació.
Quin és el primer i últim dels prop de 14.000 ‘bolos’ en què Xavier Mercadé ha anat a fer fotografies?
El primer van ser Ultratruita l’any 1986 a les Cotxeres de Sants, al costat de casa. Eren les cloendes d’unes jornades i no en recordo gaire cosa més. L’últim va ser el d’Adolfo, del grup Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, el dijous abans que ens tanquessin tots a casa. Va ser un d’aquells concerts amb un terç d’ocupació, molt entre amics i amb una estranya sensació, ja que tots sabíem que, segurament, aquell seria l’últim concert en molt de temps.
D’on neix la seva passió per la música i la fotografia?
Tot ve d’una mateixa època. El meu germà gran, en Josep, a principis dels vuitanta, em gravava discos de Queen, Roxy Music i America. Ell era professor de l’Escola del Mar, tenia un laboratori a casa i em va ensenyar tota aquella màgia. Poc després vaig començar a fer un fanzín sobre l’escena de Barcelona i vaig començar a endur-me la càmera per no haver de retallar i enganxar més fotografies de revistes...
En el número especial hi ha tot un capítol dedicat al ‘punk’ i els moviments alternatius del no a l’OTAN, la Nicaragua Sandinista i les visites de grups de rock radical basc.
Sí, hi ha imatges que pot semblar que són fruit de concerts amb molta violència, però jo sempre m’hi vaig sentir molt reconegut i amb suport, en aquella escena. Hi ha amistats d’aquella època que han durat tota una vida, i molta d’aquella gent continua en actiu i amb les idees tan clares com aleshores. Suposo que viure tot allò, d’alguna manera, va ensenyar-me a mantenir un esperit rebel i no acomodar-me.
Com?
Podria dedicar-me a fer només coses mainstream i grans estrelles al Sant Jordi, però m’esforço a continuar anant a les sales més petites o, fins i tot, a fer fotos de grups en cases ocupades. Ara, per exemple, es parla molt d’un grup, a Barcelona, que es diuen Diamante Negro i vull saber si paguen la pena o no. És com quan, fa 18 anys, es parlava d’uns tals Love of Lesbian.
Com viu aquesta època en què als grans artistes els imposen un munt de restriccions però, en canvi, tothom els fotografia amb el mòbil?
És fotut... T’obliguen a fer les fotografies durant una única cançó des de la taula de so, que és a cinquanta metres, i, al final, tots els fotògrafs acabem fent la mateixa fotografia. No hi ha marge de fer res. Amb les restriccions de les grans dives, per exemple, costa molt no fer tots la mateixa foto! I fa ràbia, perquè després arribes a casa i, a YouTube, et trobes el concert sencer filmat per algun espectador amb un mòbil. És absurd.
Recorda quan va començar a succeir, tot això?
La llegenda diu que va ser en un concert d’Eric Clapton, quan va veure dos fotògrafs barallant-se i va dir: “Prou, s’ha acabat!”
A Barcelona, al fossar dels fotògrafs impera la concòrdia, però.
Sí, ha anat canviant de gent, però sempre hem aconseguit que, ja sigui en concerts de heavy o del pop més comercial, hi hagi bon ambient. Els veterans intentem ajudar a qui arriba. Quan fas fotografies en un concerts necessites estar a gust amb qui t’envolta en aquell espai tan petit, sense enveges ni enemics.
L’artista més difícil de fotografiar ha estat...
Tricky, sens dubte! No vol llum. I, sense llum, és impossible fer fotografies!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Música en temps de Covid-19 amb Diversiones i l’escola Vedruna

Calonge / Palamós
El Conte
Josep Vallverdú

Fent de Jordi

Les productores petites són clau en la crisi audiovisual

Barcelona

Els contes d’Anna Roca, a Instagram i cada dia

El 6è Festivalot de Girona s’ajorna al cap de setmana del 19 i 20 de setembre

Girona
Ensenyar català arreu del món
el web

Ensenyar català arreu del món

la música

John Coltrane: ‘A love supreme’

AUDIOVISUAL

El Confinacurts rep 79 curts de tot el país

COMUNICACIÓ

Especial de 17600 Ràdio, amb veus dels 80 i els 90