Cultura

Un Sant Jordi avariat

En un dia del llibre i la rosa tan atípic, un llarg passeig pel centre de la ciutat no fa cap altra cosa que confirmar la buidor angoixant amb què passarà a la història

Un gos bordava amb ràbia; recitava poemes de Bukowski sobre el buit existencial

Ahir era Sant Jordi i vaig sortir de casa emocionat. En un mes i mig, només havia anat un cop per setmana a quatre carrers de distància, a comprar per a la meva mare i per a casa meva. Per fi tenia l’excusa per poder voltar unes hores, per moure la moto, per omplir-me de ciutat. I duia ben plegadet un salconduit per poder-me desplaçar legalment sense haver de mossegar cap mosso, cas que algun m’aturés.

Li va costar una mica, però la moto va engegar i vaig anar tranquil·lament fins al carrer Bergara, on vaig poder triar aparcament. Les imatges d’aquell espai atapeït de motos, ja no per Sant Jordi, qualsevol dia, se’m van alternar amb les del present.

Un cop vaig començar a caminar, vaig observar una brigada de vuit obrers remenant els budells del xamfrà amb plaça Catalunya. Havia sortit decidit a no deixar-me ofegar pel buit que esperava trobar, per evitar un atac d’agorafòbia després de tants dies confinat. Deambular per uns carrers que l’any passat i els anteriors, fins i tot amb pluja, eren plens de gent i parades, et contamina, no de la Covid-19, però sí d’una buidor feixuga.

Vaig anar cap a la Rambla. Buida. A la part de dalt, quatre càmeres de diferents televisions. Més càmeres que vianants. Vaig girar cua i vaig pujar passeig de Gràcia fixant-me en el fet que la plaça Catalunya estava mig encintada o precintada.

La poca gent amb qui em vaig encreuar duia mascaretes, en molts casos també guants. Tots plegats manteníem una distància de seguretat. Si fos un Sant Jordi normal, seria impossible, tot i l’amplada del passeig.

Vaig continuar pujant i vaig veure més obrers treballant, una Barcelona obrera, doncs, com la de principis del segle XX. I els vehicles que circulaven eren de repartiment, de serveis tècnics, alguns taxis, ambulàncies, cotxes de policia... Treballadors.

Per fi vaig veure una noia amb una rosa. Li vaig demanar d’on era i em va respondre que no ho sabia, que la hi havia regalat el company. La mascareta m’ho impedia veure, però crec que somreia.

Vaig tombar pel carrer Aragó per baixar rambla Catalunya, una de les vies més atapeïdes de parades i passejants en un 23 d’abril habitual. Em va envair una sensació de festa avariada, sobretot en veure més armilles grogues de treballadors (ni parlaven francès ni protestaven, però). A més de persones aïllades anant amunt i avall, les voreres només les ocupaven –com al passeig de Gràcia– branquetes que les pluges recents havien arrencat als arbres. I alguns coloms.

A l’altura del número 25 de la rambla Catalunya, una dona, molt probablement sense sostre, netejava amb ganes una taula d’una terrassa de bar. S’hi disposava a passar el dia. No li servirien res, perquè estava tancat, però tampoc la farien fora.

Ja s’havia fet l’hora de començar a veure si la iniciativa de llegir des dels balcons era seguida. Al centre no seria fàcil. Vaig anar a agafar la moto per arribar fins a Gràcia, el Born, parts de l’Eixample, abans de tornar cap a la zona del Raval, Poble-sec, Sants... La moto no va arrencar. La bateria, tot i aquell prometedor primer viatge, estava descarregada, com la ciutat. Avariada. Bé, tornaria cap a casa a peu. Em venia de gust caminar molt més, tot i que les zones rastrejades fossin menys de les previstes.

Vaig decidir tornar per les rondes Sant Antoni i Sant Pau i passar pel renovat carrer Parlament. Allà hi podria haver algú recitant al balcó. Les poques persones que hi vaig veure, en un balcó, fumaven, parlaven pel mòbil i només una llegia, però en silenci. Un gos bordava amb ràbia. Ell sí que recitava poemes de Bukowski i plantava cara al buit existencial.

Hi havia més gent movent-se, sense superar la sensació d’un diumenge d’estiu. Les placetes estaven dominades pels sensesostre, prenent el sol.

Vaig passar entre quatre mossos d’esquadra. Després de sis o set passos, em vaig girar i vaig tornar a passar pel mig. Volia estrenar el meu salconduit. No em van fer cas.

Vaig veure una altra dona amb una rosa. Quan li vaig demanar d’on l’havia tret, no em va respondre i va accelerar el pas. En dues hores llargues, només dues roses. En canvi, la llibreria Gadial, davant dels Escolapis, era oberta i despatxaven llibres, en principi encarregats amb antelació per internet. Després vaig veure que la Calders i La Carbonera eren tancades. Em va fer il·lusió veure sortir gent que, després de la preceptiva i civilitzada cua, duia un llibre dins d’un sobre de paper blau metal·litzat.

El Sant Jordi 2020 passarà al història com a avariat. Només cal carregar la bateria i, així que es pugui, accelerar a fons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit