Música
Sanjosex
MÚSIC
“He recuperat l’esperit dels meus primers discos”
Volia un disc que reflectís de la forma més aproximada possible la meva realitat
Tot i que se sabia que Sanjosex havia, finalment, gravat el primer disc amb cançons noves des de Festival (2014), la publicació de Dos Somnis (només en digital i a la venda a http//ja.cat/sanjosex, sense opció d’escoltar-lo a Spotify més enllà del primer single, la molt premonitòria La revolució ) va agafar-nos, aquest divendres, del tot desprevinguts. Carles Sanjosé (la Bisbal d’Empordà, 1977) ha reunit còmplices habituals (Miquel Sospedra al baix, Pep Mula a la bateria i Xarim Aresté a les guitarres), així com Carles Belda, Bikimel, Dani Ferrer i Eduard Font, per a un treball de sis cançons al voltant de la paternitat, que ha viscut a fons entre l’anterior disc i aquest.
Quan es va decidir que el 24 d’abril hi hauria nou disc de Sanjosex?
Al principi, volíem treure una cançó i, al cap de poques setmanes, al maig, el disc sencer, ja que al juny teníem previst fer els primers concerts. Però, és clar, estem vivint tots aquesta situació i Bankrobber [la discogràfica a què Sanjosex està unit des dels seus començaments] l’està patint molt. Jo ja tenia el disc fet, veia que era molt adequat per al moment, perquè parla molt d’estar a casa amb els nens, que és situació que viu molt el meu públic natural, i els vaig proposar treure’l ja, sense càlculs d’altra mena. Tot s’ha accelerat, fins al punt que les fotografies promocionals les vam fer fa pocs dies amb la dona i el fill i al jardí de casa.
La idea inicial ja era fer un disc amb només sis cançons?
Vaig gravar-ne nou, tot i que en tenia algunes més, però tenia la necessitat de fer un disc al voltant d’un tema concret, que, més que un tema, és un temasso: tenir fills. He de dir, però, que no és un disc costumista, sinó que totes les cançons tenen una proposta i una resposta a qüestions que són de discussió pública. I, tot i que hi ha qui diu que sis cançons són poques, estava convençudíssim que havien de ser aquestes sis i prou.
Fins a quin punt l’ha canviat, com a artista, la paternitat?
Ser pare és una sacsejada que et fa veure les coses amb una perspectiva i un ordre de valors diferents. La meva relació amb la música i el món cultural, certament, ha canviat. Tot i que soc arquitecte, sempre havia estat molt disposat a formar part d’aquest món de la música. I, durant anys, he picat pedra. Ara, però, tot i que, naturalment, m’agrada això que fem, estic més còmode fent cançons només de tant en tant i buscant, quan toca, la manera de comunicar-me amb la gent. Intento preservar una llibertat artística i creativa, i no estar lligat a res.
La paternitat, doncs, no és l’únic motiu que explica aquest període de sis anys sense cançons noves?
Bé, hi havia un cansament, també. A Festival hi havia, potser com a fruit d’això, moments de caricatura i frivolitat. Ara, en canvi, he recuperat l’esperit dels meus primers discos. Volia un disc ple d’amor i alegria, però en cap cas de lleugeresa. No volia, aquesta vegada, frivolitats, però tampoc dramatismes, sinó fer un disc que reflectís de la manera més aproximada possible la meva realitat.
“A casa, tancats a casa, bombolles enlaire, bombolles enlaire”, canta a ‘La revolució’. Ben escaient per a aquests dies, no?
Hi ha qui, amb malfiança,s’ha qüestionat si, aquesta nova cançó, no l’havia escrita ara! Però no. Ha estat una coincidència increïble amb el moment actual que, lògicament, m’ha sorprès. La cançó, en tot cas, parla de l’1-O, quan pensava: “Ostres, tinc tots els amics tocant a la Conselleria d’Economia i jo, en canvi, soc aquí a casa amb fills petits!” Parla de la revolució al carrer a la vegada que d’aquesta altra revolució, potser més forta, que és la revolució de l’educació.
No són pocs els músics que, amb el confinament, troben que cançons seves escrites fa mesos ressonen de forma especial...
La música té aquesta força. Si està ben feta, beu d’una intuïció i, tot i que, evidentment, són casualitats, vull pensar també que hi ha una part de veritat. Però, vaja, són coses que ens superen. Simplement, vaig fer una cançó i ara, increïblement, ha ressonat d’una manera brutal.
“Ara, soc jo el pare; ara, el meu fill s’enfada. Ell s’ha d’enfadar, i jo l’he d’escoltar’, canta també. És amb la paternitat quan, finalment, entens els pares?
Sí. Vaig fer una piulada en què confessava haver dit ja als meus fills totes les frases dels meus pares i es va generar un rebombori increïble. Quan et sorprens a tu mateix dient frases dels teus pares és brutal, però també bonic. T’adones que els nens són nens. I els pares, pares. És així ara i era així, posem per cas, al segle XIII!
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
