Llibres

El conte

Marià Sais Ribas

91-Divoc

“Van passar quatre dies o catorze, i la claustrofòbica epidèmia es va escampar

Mentre bevien la cervesa en copa glaçada i escoltaven la cantarella dels entrants, l’amanida del dia, el consomé al gust de no s’entenia què i el suc de tomata, van pescar que a Anix la gent no tornava a casa. No podia estar sota d’un sostre.

–Què diu ara en Seynaurc? Quina notícia!, i tot perquè passa a Anix!

–Deu ser per no trobar-se amb la dona, els nens i els avis..., com jo, tu!

Dinen, xerren, es passen fotos dels mateixos llocs que tots han fotografiat i, ja de tornada i mig endormiscats, i sense haver pres un cigaló, tot i el rum-rum del motor senten a 1Car un gallimarsot que feia veu de nen:

–Sépalc, això vindrà cap aquí, mira que els sosenix fa temps que ens fan la invasió subtil.

–Calla, vailet, i deixa parlar els grans. Que ara tocarem un tema important: el hàmster!–, i el conductor tirava cap a la cuneta de tant en tant, perquè el copilot només feia que mirar el Whatsapp i no el distreia i no el treia de l’ennuvolada que tenia sobre les celles.

A Anix, al començament no n’havien fet gaire cas, però. Fins que van veure que, si no es podia entrar a botigues, tallers, fàbriques, transport públic o privat... l’economia s’ensorrava! Van provar de dur les màquines, els portàtils, les eines de qualsevol ofici als novells sensesostre, i va passar que la malura encara es va estendre més. Si la maquinària havia estat a dins no podia anar a fora sense més ni més. Eines i màquines havien de passar una quarantena o fer-se’n de noves sense que mai un sostre les cobrís.

Van passar quatre dies o catorze (segons quina emissora o TV escoltaves) i la claustrofòbica epidèmia es va escampar. Al país que té forma de mitjó ja no sabien com fer la pasta en fogons improvisats a la vora del Duomo o dels canals, perquè ningú travessava les portes de casa seva. Quan ho intentaven, d’entrar, sentien esgarrifances, la pell s’escrostonava alhora que la temperatura anava baixant grau a grau fins a arribar a l’estat de congelació després que els sortissin per narius i boca caramells que s’enlairaven i queien com sagetes que es clavaven en qualsevol superfície tova.

–Si no poden entrar que es quedin a fora, s’airejaran, es posaran morenos aviat i ja no fa tant de fred –xerrotajaven els polítics i tertulians.

–El futbol es podrà jugar, oi?

Polítics al govern i a l’oposició, metges, famosos, futbolistes, epidemiòlegs, doctors en homeopatia, toreros, personal sanitari, Pmurt i Nitup, els de la Creu Roja i la Lluna també, tots hi estaven d’acord: tothom a viure sota les estrelles! La claustrofòbia era total i absoluta: ni tendes de campanya podien fer servir. A l’exterior la gent es podia refredar, però a dins les cases t’hi congelaves. Les persones en edat de treballar, sí que es quedaven sota teulada, eren els primers que queien com mosques o, més ben dit, com blocs de gel. I no hi havia prou llits a la intempèrie ni sales d’operacions ni medecines...

A Aynapse deien que eren gent de cultura mediterrània, de carrer, i que se’ls en fotia si s’hi havien de quedar, que fer quatre cerveses i quatre tapes a les terrassetes del bar era vida, que entrar a casa era morir-s’hi. I no van fer res: això de no haver de treballar i de viure fora de casa... de pebrots! La seva gran contribució a la salvació de la humanitat va ser fer un tancat, Amefi (A Mi Espanya Futura Internacional), on cada nit el personal sanitari, soldats i municipals, polítics i mig malalts ballaven la conga, mentre homes i dones en edat productiva s’extingien.

Els nens, en canvi, a fora revifaven. I tenien més energia encara i els pares i avis supervivents no sabien com cansar-los, ni jugant a futbol ni a corda ni a saltar i parar, perquè els mòbils eren inservibles, els Ipads s’havien esquerdat de tot arreu, ni tampoc hi havia connexió a internet, i tots els estris s’anaven quedant sense bateria perquè només els podien connectar al cul de les vaques. De les vaques i altres bèsties que, sense por, de primer s’acostaven als humans que havien envaït el seu territori i, lentament al principi, i cada vegada amb més decisió, entraven a les cases deshabitades i se les feien seves.

Fins que es van acabar les birres, es van posar nerviosos i van començar a encendre fogueres per rostir els pocs animalets que veien fora de les cases, perquè cada vegada més bèsties eren més intel·ligents i feien més vida dins de les cases que a fora.

Només van sobreviure avis, nens i els que havien llegit Robinson Crusoe.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Patrimoni

El Museu Castell de Peralada exposa a Madrid una mostra sobre la gènesi de la seva col·lecció

Peralada
lletres

Homenatgen Feliu Formosa en ocasió del seu proper 90è aniversari

barcelona
art

Els promotors del fallit Hermitage de Barcelona negocien ara amb Carmen Thyssen

barcelona
FIGUERES

El Festival de Jazz de Figueres torna després de dos anys amb una nova direcció

figueres
música

El FEMJazz! tornarà a tenir la Draga com a escenari principal en la 30a edició

banyoles
Cinema

Cate Blanchett rebrà un Premi Donostia al Festival de Sant Sebastià

Sant Sebastià
ÒPERA

La directora Emma Dante castiga el ‘bullying’ a ‘La cenerentola’ de Rossini

BARCELONA
cinema

Pablo La Parra Pérez, nou director de la Filmoteca de Catalunya

Barcelona

Nou programa d’arts per quan tanqui Can Maristany

SANT CUGAT DEL VALLÈS