Cultura

Rafel Nadal

Escriptor

“El Mediterrani és el mar dels sentits”

‘Mar d’estiu’ és el Mediterrani de les olors, els colors, els gustos, l’intercanvi de cultures...
A Sicília hi vaig fer un viatge només per resseguir els escenaris d’‘Il Gattopardo’

Rafel Nadal presenta el seu llibre més sensual. Mar d’estiu. Una memòria mediterrània (Univers i, en castellà, a Catedral) és una intensa declaració d’amor al mar i als paisatges que l’han vist néixer, evocats amb un registre impecable. El volum, de format petit i editat de manera exquisida, inicia la col·lecció Joie de Vivre i relata moments viscuts en cinc illes: Stromboli, a l’arxipèlag italià de les Eòlies; Hidra, on casualment va conèixer Leonard Cohen; Xipre, una illa partida com ho va estar Berlín; Portlligat, amb els pescadors companys de sopars, i Icària. A més d’unes postals finals igualment interessants.

Rafael Nadal (Girona, 1954) és periodista de premsa, ràdio i televisió. Com a escriptor va debutar el 2011 amb Els mandarins. El van seguir Quan érem feliços (2012, premi Josep Pla), Quan en dèiem xampany (2013), La maledicció dels Palmisano (2015), La senyora Stendhal (2017) i El fill de l’italià (2019, premi Ramon Llull). I tot just ara debuta en infantil amb El somni d’en Blai (Estrella Polar), il·lustrat per Valentí Gubianas i dedicat als malalts de fibrosi quística.

Vostè és caminador, observador, estiuenc, gurmet... Però, sobretot, se sent més mediterrani que una albergínia, oi?
El Mediterrani és el nostre mar. Olors, colors i gustos comuns, que podem reconèixer fàcilment, però amb accents prou diferents i molt estimulants. Un dia de setembre, després d’una tramuntanada, l’aire és igualment net i transparent a tot el Mediterrani, però a Mallorca la llum és groga, càlida, mentre que a les illes Cíclades és molt més directa, més blanca. El gust d’una síndria menjada arran d’aigua és el mateix a qualsevol cala: a Samos es barrejarà amb l’olor profunda dels boscos de xiprers i a s’Alguer amb la fortor de la resina que baixa de la Pineda d’en Gori.
La gran capacitat d’evocar el fa anar fins a la infantesa... Firmaria el ‘Mediterráneo’ de Serrat.
Per a molts de nosaltres el Mediterrani conserva l’olor dels jocs i dels amors adolescents a la platja, però també el gust amarg de les llàgrimes vessades pels pobles de les dues ribes, “de Algeciras a Estambul”, com canta Serrat. Però la meva banda sonora també estaria formada per Vinyes verdes vora el mar, el magnífic poema de Sagarra musicat per Llach; l’Aigo de Maria del Mar Bonet; Maria Farantouri cantant Theodorakis; les balades italianes de Modugno, Mina, Vanoni; i piles de cançons populars gregues, napolitanes i sardes, escoltades en una taverna o al carrer...
Pren notes, mentre viatja? Amb tants noms de localitats, de vegetació, de ruïnes, de plats...
Omplo de notes les llibretes que duc a la motxilla, els tovallons de paper, els marges dels llibres que llegeixo, qualsevol tros de paper, però també tinc una bona memòria que cultivo en les llargues sobretaules, que comparteixo amb la família i els amics, plenes de referències als viatges. És en aquestes converses on s’acaba fixant per sempre la memòria d’un viatge: les ruïnes d’un temple a l’extrem d’una illa, un peix a la brasa menjat arran de mar, un llibre llegit a la coberta d’un ferri. El mateix passa amb els records d’infantesa, que desperten, reviuen i es reescriuen en les converses d’estiu sota d’una parra o d’una glicina.
El llenguatge és molt ric, però apropiat, gens exhibicionista ni forçat. Com ho treballa?
Les primeres versions, escrites a mà en llibretes de viatge, són sempre ràpides, però donen el to, el ritme de l’escriptura. Després repasso, reviso i reescric mil vegades, perquè sempre acabes trobant un adjectiu de més, un verb massa rebuscat, una descripció abarrocada en excés. El procés de reescriptura, la depuració del text, és tan estimulant com el de la creació.
Cita alguns llibres. Ells el porten a visitar determinats llocs? O els llocs el porten als llibres?
Hi ha de tot. Hi ha llibres que et porten a viatjar i hi ha viatges que demanen a crits que els busquis un bon llibre per acompanyar-te. A l’abadia de Bellapais, al nord de Xipre, hi vaig anar expressament per rellegir Llimones amargues, de Durrell. I a Matera hi vaig anar després de llegir Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi, que és un relat brutal de les condicions de vida dels trenta mil pagesos que als anys trenta vivien en coves a la capital de la Basilicata italiana. A Sicília hi vaig fer un viatge només per resseguir els escenaris reals o imaginats d’Il Gattopardo. És una manera de perdre’t per pobles que d’altra manera no descobriries. Però també faig el procés invers. Buscant llibres que m’acompanyessin per les muntanyes del nord de Grècia vaig agafar el Roumeli, de Patrick Leigh Fermor, el primer escriptor que em va fer entendre que allà m’hi trobaria rodejat per persones d’origen antiquíssim i civilitzat.
Com va triar de què parlar? Són escrits d’anys i èpoques diferents que ha recopilat?
Hi ha textos escrits en diferents moments, però aquells que ja existien els he reescrit en funció de la ubicació concreta que havien de tenir en el llibre. La majoria, però, són escrits expressament, per exemple els que fan referència a Stromboli, a Hidra i a Xipre. He escollit els textos que m’ajudaven a construir un relat, a crear una determinada atmosfera, i això ha fet que quedessin fora moltes històries. I les ciutats: Roma, Atenes, Istanbul i Trípoli, quedaran per a un nou capítol. També algunes de les illes grans, com Mallorca, Creta, Còrsega, Sardenya i Sicília, que aquí només surten tangencialment. A Mar d’estiu havia de manar el gust de sal, l’olor de la pinassa, el concert insistent de les cigales...
I hi manen... Hi ha unes quantes anècdotes molt sucoses, divertides, emotives... La trobada amb Leonard Cohen, les anècdotes al voltant de Dalí, avis i nets acomiadant-se fent la rateta amb uns miralls a Icària... Un complement enriquidor, oi?
Sí, és clar, no volia fer un recull d’anècdotes més o menys costumista, ni tampoc un llibre de viatges. Es tractava de construir un artefacte literari estimulant, vital, però també de fer una aproximació a l’ànima del nostre mar i la seva gent. Mar d’estiu és el Mediterrani de les olors, els colors i els gustos, el mar dels sentits, el de l’intercanvi de cultures, el de la civilització. Hi ha altres Mediterranis més foscos, més cruels, un mar d’hivern duríssim, però aquest és un altre llibre.
Hi mostra rituals personals, com el d’una colònia per a cada viatge o el costum, tardà, d’enviar, vostè i l’Anna, la seva companya de vida i viatges, postals a la pròpia adreça...
Mai no ens penedirem prou d’haver tardat tant a imaginar que ens podíem escriure postals a nosaltres mateixos amb referències als llocs més sorprenents que anàvem descobrint: els camps increïblement verds de Patmos a la primavera, tan tendres com els de les Lowlands escoceses; els carrers nevats de Mirina, la capital de l’illa grega de Lemnos; el riu de lava de la Sciara del Fuoco de Stromboli, retratada després d’una erupció excepcional... Les olors diferents per a cada viatge són una aportació de l’Anna, que ella ha practicat tota la vida i que ara a mi m’ajuden a fixar en la memòria molts dels llocs que visitem. Cada racó i cada moment del dia tenen el seu perfum particular i les olors de l’Anna sovint m’ajuden a despertar la memòria millor que una fotografia.
Comenta per sobre curiositats com ara que a la Mediterrània hi ha més de dotze mil illes!
Només a Grècia, d’illes i illots n’hi ha més de sis mil, dues-centes vint-i-cinc de les quals estan habitades de manera permanent. A Itàlia també n’hi ha centenars, entre elles les dues més grans del Mediterrani: Sardenya i Sicília. I a Croàcia n’hi ha un altre miler, algunes d’una bellesa excepcional, encara que en aquest cas només unes cinquanta estan habitades. N’hi ha de riques i de pobres, de verdes i de pelades; Sicília té cinc milions d’habitants, a l’estiu cap a set, mentre que a l’illa grega de Despotiko només hi havia censat un pastor, que fa dos estius va haver de marxar perquè Atenes va decidir restaurar el temple del segle V aC damunt del qual havia construït la cabana del seu ramat de cabres.
A les postals finals, entre altres temes, fa dues reivindicacions: el suro per a taps i la fruita i verdura de temporada, en especial els tomàquets...
El suro és un dels materials més sorprenents de la natura i sempre m’ha fet ràbia que un país que tenia els millors suros del món els hagi girat l’esquena d’aquesta manera. Els quatre propietaris que han seguit plantant suros han lluitat contra tot i contra tothom i al final han hagut de venir de Portugal per fer-nos entendre el valor de les nostres suredes. De fruita i de verdura en podríem parlar tota una tarda. Coneixes un sol restaurant que t’ofereixi per postres un bol d’aigua fresca amb cireres, albercocs, nespres o peres de Sant Joan? Que a finals d’estiu t’ofereixi un penjoll de raïm moscat de la parra de la terrassa del mateix restaurant? O figues de la figuera més propera? I les amanides encara són pitjor: enciams insípids nedant en aigua, tomates de branca immenjables... i, mentrestant, les tomates de cor de bou, de pera de Girona, de la poma híbrida, vermelles i plenes d’allò més, es fan malbé asprades amb les canyes dels horts dels voltants. A molts llocs, si en tinguessin, les pagarien a preu d’or.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.