Adriana Bàrcia explora una intimitat revoltada al seu segon llibre de poesia

És un dels llibres marcats al peu d’impremta amb la data fatídica del març del 2020, el mes en què va canviar tot. Efluvis domèstics ( Edicions Tremendes ), el segon poemari d’Adriana Bàrcia (Girona, 1975), va quedar atrapat, com tantes altres novetats literàries, als magatzems de distribució, però almenys ha arribat a ser imprès, a punt per a la reobertura de llibreries anunciada, si segueix l’evolució descendent de la pandèmia, per d’aquí a dues setmanes. Ha estat escrit, però, sota els efectes d’un confinament, no pas el de l’emergència sanitària, encara que s’hi acosta, sinó el de la quotidianitat femenina, que ja és en gran part aquest estar-se a casa i avesar-se a parlar amb “ la rajola / cassoles fogons escombra / i les giragonses de la maquinota”. Però no és pas una mirada conformada, sinó més aviat franca, sovint revoltada, com a “El sisè sexe”, en què la poeta diu: “Escric / ningú m’escolta. / Dic / ningú em veu. / Faig / ningú em tasta / ningú em toca”, per acabar afirmant-se, malgrat tot, en un orgullós “escric / dic / faig / desprenc que soc / i soc / jo.” O també a ‘De qui soc’, on corregeix el tòpic de la feminitat purament decorativa: “No / no soc el gerro / soc la flor / que camina i rebenta / el sostre de cartró.” Perquè la intimitat domèstica, com els mateixos efluvis (descàrrega luminescent, emissió de partícules invisibles o emanació íntima), és un espai polisèmic, on hi caben els fills (preciós ‘L’arnès del cavaller’), la parella (un home “vintage”, en diu), l’espera, el desig, l’emmirallament, l’autoconsciència, la mort o la por (“Abraço la por / ens abracem / i ens escanyem / només una mica”).

El poemari s’estructura en quatre parts: ‘Obre la boca sota l’aigua’, ‘No és no’, ‘No tinc previst morir-me’ i la més breu, ‘Vesteix-te com quan vas néixer’, que serveix a manera d’epíleg. Molts d’aquests poemes aborden l’acte creatiu com un terreny sembrat d’impotència i incerteses que omplen calaixos, al mateix temps, de manuscrits avortats i de vergonya, exigència i inacció, com diu a ‘Subterfugis’, però en tot cas s’hi entreveu una afirmació de la pròpia veu, acompanyant-se de referents explícits com els d’Ann Sexton, Maria Mercè Marçal, Dorothy Parker, Emily Dickinson; Marguerite Duras o Mary W. Shelley, però també de Manuel de Pedrolo, Ovidi Montllor, Paul Valéry, John Lennon o Erasme de Rotterdam, de qui recull la citació que tot el llibre contradiu: “Les dones són un sexe decoratiu.”

Especialista en l’obra d’Aurora Bertrana, de la qual fa poc ha publicat les conferències a Ara us parlaré (Diputació de Girona), Adriana Bàrcia va debutar en la poesia amb el recull A cor què vols (Roure Edicions, 2014).