Llibres

Care Santos

Novel·lista

“La documentació ha de fer brillar la història, no l’autor”

El procés de patiment d’escriure aquesta obra va ser intens, potser més que amb cap altra

Care Santos (Mataró, 1970) és una autora prolífica, amb una dotzena de premis i més de 60 títols –faltaria sumar-hi algunes col·leccions infantils– publicats en castellà i català i per a totes les franges de públic. Els gèneres també els combina, però sempre hi ha una bona creació de personatges al voltant de què pivoten les trames. Unes històries que unes vegades li demanen ser escrites en català i d’altres, en castellà, per, després, ella mateixa fer l’altra versió.

Ara presenta Seguiré els teus passos (a Columna; a Destino en castellà), una trama –o trames, en plural extens– paral·lela a la novel·la anterior, Tot el bé i tot el mal. La protagonista de totes dues, la Reina, una dona decidida, busca al Pallars respostes sobre el final del seu pare. Un accident de cotxe per culpa de la boira l’obliga a viure aïllada tres dies en un poblet on coneixerà personatges que li donaran informacions carregades amb una alta intensitat emocional. Tot narrat a molt bon ritme i amb uns girs argumentals gens tramposos.

‘Seguiré els teus passos’ segueix els passos de ‘Tot el bé i tot el mal’. Són trames independents tot i la coincidència de la protagonista? Com va anar?
No cal llegir-les en cap ordre concret. Totes dues tenen sentit en si mateixes. Tenia les dues històries clares de bon començament, però no volia fer una sola novel·la de moltes pàgines –cosa que, en principi, no m’agrada gaire–, sinó una mena de díptic amb dues trames ben diferenciades, unides per la protagonista principal.
Fa molta feina prèvia de disseny de trames abans de començar a escriure. En aquest cas, suposo que encara més, amb tants encreuaments de relacions entre personatges.
Faig una feinada de por quan em documento, però m’agrada tant aquesta fase! És la raó per què escric, aquesta meravella de poder ficar els nassos en allò que t’interessa i ser-hi un temps. I també faig una altra feinada, menys plaent, durant l’escriptura: corregir, polir, lligar, rellegir, tornar a passar obsessivament pel text... Aquesta em va fer patir molt.
Treuen el nas molts temes: d’històrics, com ara la Guerra Civil i el franquisme, i d’altres, com ara el tràfic d’armes antigues i les caceres il·legals. Però fa l’efecte que és una novel·la bàsicament de relacions personals força complexes, oi?
Crec que totes les meves històries parlen de relacions personals complicades. Diria que no sé parlar d’altra cosa, però crec que és tan difícil, a la vida, entendre’s amb les persones, fins i tot amb les que més t’estimes, que cal escriure novel·les per veure si en treus l’entrellat. Si més no, a mi em cal.
Encara que siguin col·laterals, es nota la documentació, aportada amb mesura, en temes com ara les caceres, detalls de la Guerra i la postguerra, del protocol quan hi ha un accident de trànsit, del funcionament de la microsocietat d’un poblet rural... Un exemple clar és la transcripció de la fonètica de la parla de Ponent.
M’encanta que es noti i m’encanta que sigui “amb mesura”, perquè totes dues coses em preocupen moltíssim: ser fidel a la realitat, no parlar gratuïtament, no dir coses que no són –tot i que puc equivocar-me– i, al mateix temps, no atabalar qui em llegeix amb tot de dades que no interessen. La documentació ha de servir per fer brillar la història, no l’autor. Em preocupa molt, cada cop més, fer el ridícul per no haver treballat prou. Després, hi ha coses que s’escolen a les novel·les per enamorament. Va passar amb la parla pallaresa. De tant anar al Pallars i parlar amb la gent, vaig enamorar-me dels girs idiomàtics, del vocabulari, de les particularitats expressives. I vaig pensar: “Va, què, ho provo? Faig que un personatge o dos parlin així de bonic?” I me la vaig jugar.
Si a ‘Tot el bé i tot el mal’ la Reina, la protagonista, estava aïllada a l’aeroport de Budapest per una tempesta de neu, en aquesta ho està en un poblet de Lleida, després de patir un accident per culpa de la boira. És una dona tan ‘temperamental’ que li cal aturar-la perquè no se li escapi?
És una dona que per aturar-se i pensar necessita apartar-se una mica d’ella mateixa. Una mica com moltes de nosaltres, les dones (i alguns homes) de la seva generació: fins que no parem, no ens adonem que havíem de parar. I és molt clar què passaria si n’hi hagués una tercera novel·la: la Reina estaria confinada per culpa d’un virus diabòlic que no la deixa sortir de casa. Ho portaria fatal, crec. I faria molt la guitza als seus. Però avanço que no n’hi haurà una tercera.
La boira és present en tota l’obra, com a metàfora del que la Reina té al davant i no veu?
La boira és una metàfora magnífica, sens dubte. Però, en aquest cas, també és un reflex fidel de la realitat del territori de què estic parlant. Parlar de Lleida i no parlar de la boira seria com parlar del desert i no parlar de la calor. Crec que dels cops que vaig anar al Pallars per aquesta novel·la, només un vaig tenir la sort de no trobar-hi boira. En el meu record d’aquells viatges, sempre hi ha boira. Hi havia de ser, en la història!
El ritme que marquen els capítols, gairebé sempre alternant present i passat, provoca una certa addicció lectora, però també pel to de ‘thriller’ que va agafant des de molts punts: Suïcidi o assassinat? Dos morts en un mateix taüt? De què són les ferides de l’il·luminat del poble? Per què va fugir aquella dona? Què feia aquell quan desapareixia uns quants dies? Per què es van barallar les germanes?... La xarxa de tensions dramàtiques és extensa i atrapa el lector. A mesura que van creixent i afegint-se les unes a les altres i tot quadra, ha de ser molt satisfactori, oi?
Trobo satisfactori que es digui això. Perquè el procés de patiment va ser intens, durant l’escriptura d’aquesta novel·la. Potser més que amb cap altra de meva. I el que ara sento és alleujament, un alleujament enorme. És això el que sents quan els primers lectors et diuen que els ha agradat: que te n’has sortit, que ho has aconseguit, malgrat totes les pors i els dubtes. I que valia la pena prendre’s la molèstia de complicar-se tant la vida.
A la contraportada llegim que la novel·la “reflexiona sobre la necessitat de conèixer l’autèntica veritat que amaga el nostre passat”. Cal saber-ho tot? Fins i tot quan ja no es pot canviar res? En una novel·la ens agrada perquè no és la nostra història, però a la vida ‘real’, vol dir que és recomanable?
No és gens recomanable saber-ho tot, però jo pertanyo a la gent que ho voldria aconseguir. El passat no es pot canviar, però ens ajuda a entendre’ns. És a dir, ens pot canviar. A mi m’agradaria saber moltes coses que no sabré mai. I em fa ràbia haver-ho d’assumir. Per això no m’acontento i escric novel·les en què d’altres se’n surten.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona