Contra la caòtica cultura tropical

Xavier Gual va debutar fa vint anys amb doble premi. Va guanyar el Mercè Rodoreda de narrativa amb Delirium tremens i el Ribera d’Ebre de novel·la amb Els tripulants. Va repetir premi de narracions amb Estem en contra, guardonat amb el Pere Quart del 2007. Té sis novel·les publicades, com ara Ketchup, Els fantasmes de Dalí i Off the record. La darrera, La noia de la caravana, va rebre el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil del 2017. I ara presenta el seu tercer recull de relats, Copacabana (14 històries encadenades), que li ha publicat El Cep i la Nansa.

Nascut a Barcelona el 1973, Xavier Gual és filòleg de formació i va exercir de periodista al Maresme i ara és professor de secundària. Viu a Sabadell des del 2003 i té dos fills.

Copacabana són històries escrites en èpoques diferents, tot i que l’estil i el registre estan ben cohesionats. “Les més antigues tenen més de deu anys. Les idees sorgien de manera inesperada i les escrivia mentre, en paral·lel, treballava en una novel·la. Quan en vaig tenir set o vuit vaig decidir completar el recull”, explica.

Els temes de fons, la majoria amb un esperit crític sobre la societat, alguns de molt agres, altres més humorístics, parlen de l’empresa, de l’obediència a la televisió, les religions, l’educació, el poder dels diners, l’addicció al mòbil, l’atur, la vellesa... “El punt que va fusionar tot el que explico és la sensació que estem substituint la nostra cultura mediterrània per una de més tropical, més arrauxada, més caòtica. Volia que cada narració tractés un tema que em preocupa. M’agrada que els lectors es facin les mateixes preguntes que jo. A partir de l’anècdota m’ho imagino tot. Què farien ells? I què faríem nosaltres?”

Complementa o delimita la lectura ètica de cada narració amb una citació culta, a l’inici. “Quan tinc acabada la narració busco una citació que sintetitzi la idea que toco. Crec que li dona més força.” L’obra ja comença amb una dedicatòria curiosa: “Per a les persones que volen un món millor.” I qui no ho vol? “Vull un món millor perquè aquest no m’agrada gaire. Cal desemmascarar els que ens duen a l’abisme. Com en el relat del director d’institut que enyora el feixisme, l’esclavatge amb què algunes empreses sotmeten els treballadors, la gent que queda fora del sistema... Els que es mouen només pel seu benefici fan un món pitjor, i això és un problema de cultura i d’educació.”

Són contes formals, d’estil cuidat sense resultar embafós, amb alguns personatges que salten d’una narració a una altra. Potser, el més peculiar és la diversitat de tècniques per fer dialogar els personatges. “Cada narració és un repte i també un divertiment. Sempre m’ha agradat fer proves d’estil i si no experimento més és per no espantar els editors. M’agrada molt l’efecte de la segona persona, que el subconscient ens parli de tu. L’estil a vegades em permet de jugar amb el to, seriós, crític, humorístic... I el que insinues, algun cop és més poderós que el que expliques.”

Hi ha relats que mostren el món de la docència de manera col·lateral, altres de la premsa local, altres de la paternitat... Espais de confort de Xavier Gual. “Conèixer allò de què escric em dona seguretat. Des de dins puc explicar detalls molt valuosos, que no es troben documentant-se.”