Cultura

Mirador

Dylan, més enllà del bé i el mal

L’any 2012, Bob Dylan tancava el seu disc Tempest amb dues cançons que partien de fets històrics –l’enfonsament del Titànic i l’assassinat de John Lennon– que derivaven cap un discurs sobre la culpa, l’apocalipsi i l’angoixa vital. Tot semblava assenyalar que Dylan, com William Shakespeare, tancava un camí amb La tempestat. Després de vuit anys, la seva poesia ha tornat en un disc que ha nascut amb la condició de clàssic, Rough and rowdy ways. Entremig hi ha hagut tres discos –un d’ells triple– en què Dylan ha utilitzat la màscara de crooner per enfrontar-se amb una altra tradició musical. Ara, però, a Rough and rowdy ways tot pren una altra dimensió. Dylan formula preguntes. “Podeu dir-me què significa: ser o no ser? Hi ha una llum al final del túnel?”

Tal com expressa Sean Wilentz, en un dels millors llibres publicats sobre Dylan, per entendre les màscares d’aquest poeta i músic que no ha parat de crear i tocar al llarg de sis dècades, és necessari pensar que tot plegat no és res més que una llarga reflexió sobre la mitologia americana. Murder most foul, el tema de disset minuts que tanca el disc i que va ser llançat el mes de març passat, parteix, com els dos darrers temes de Tempest, d’un fet històric: l’assassinat de JFK. Dylan el considera com un punt de partida, a partir del qual la història americana ressona i ens porta a la certesa que tot un univers s’enfonsa. Murder must foul acaba essent una cançó sobre com la gent es refugia en la música, en les vells programes de ràdio nocturns, per sortir de la confusió. Però també parla de com la pròpia música és part d’aquesta confusió. Després de la mort de Kennedy comencen a aparèixer els vells músics, i Dylan vol escoltar Etta James, Thelonious Monk, Bud Powell o Little Richard. Tots plegats formen unes icones que s’han transformat en fantasmes que acaben donant forma a una llarga i lànguida lletania.

Les deu cançons que conformen Rough and roudy ways sorgeixen després que Dylan guanyés el premi Nobel i en un període en què el poeta de 79 anys, després d’haver utilitzat tot tipus de màscares, necessita recopilar tot el seu univers, com si volgués reconciliar-se amb totes aquelles referències que ha estimat i robat –Love and theft (2001)– al llarg de la seva vida musical. Dins del disc ressona tota una poètica nocturna on William Blake, Walt Whitman, William Shakespeare, Jack Kerouac entren en contacte amb icones de Hollywood o amb llunyanes i estranyes terres promeses on, més enllà de la realitat, és possible trobar el repòs. Dylan se situa de ple en aquest estrany terreny d’obres terminals, en què una veu gastada per l’experiència, acompanyada d’uns vells acords i d’unes tornades que remeten a la vella tradició de la música popular americana –el blues, el Nashville Twang, el Godspel, el vell Rockabilly–, acaba fent repàs a les claus de tot un univers creatiu. No està gaire lluny d’American IV de Johnny Cash, You want it darker de Leonard Cohen o de Blackstar de David Bowie, àlbums situats en algun lloc que es troba més enllà del bé i del mal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Macba en acció

barcelona

Obrint finestres

figueres

Música viva, però en línia

BARCELONA
Un tast de...
‘Escalada a l’Everest’, de George Mallory

Una llarga història

Blaumut obre a Strenes la gira acústica ‘0000’

girona
subhasta

Ventura Pons ven la seva col·lecció d’art

Música

Ethno Catalonia s’ajorna i ressitua alguns concerts

música

Bon Jovi publica un tema sobre George Floyd

cinema a la fresca

Sala Montjuïc programa ‘Joker’ i ‘Parásitos’