Cultura

JOAN MOREY

ARTISTA

“El meu treball, com el de molts artistes, sempre està en estat d’alerta”

De tan obvi és ofensiu haver-ho de dir: l’art el fan els artistes. Que l’art és fràgil? Més ho són els artistes. De la seva anormalitat normalitzada en parlem amb Joan Morey, àcid i lúcid.

Com ha portat el confinament, físicament, psicològica, espiritual...?
He d’admetre que he estat un privilegiat.Casualment, vaig viatjar a Mallorca per feina un parell de dies abans de declarar-se l’estat d’alarma, i m’hi vaig quedar, en el meu lloc de procedència i amb un escarit equipatge per a cinc dies. Progressivament, van aparèixer l’insomni, la falta de concentració, el bloqueig i la dispersió mental, i també l’addicció a les xarxes i a la informació i que, per descomptat, van desencadenar els trastorns habituals ocasionats pel confinament, com passar de l’eufòria a la depressió o l’anomenada síndrome de la cabanya. No podia parar de donar voltes a la relació d’aquesta crisi amb els eixos del meu treball artístic, en el qual barrejo conceptes i fonts associats amb el poder i el control, el domini i la submissió, l’explotació, les desigualtats o la discriminació. Se’m va despertar un estrany sentiment de culpabilitat, ja que les al·legories emprades en la meva obra ocupaven ara l’espai del món real. Tot reverberava al meu cap de manera repetitiva i molesta i el bombardeig mediàtic sobre la Covid-19 em va obligar a regular la informació per salut mental, a detestar la figura del polític carronyer i a enfadar-me amb part de la societat, però també em va portar a qüestionar-me a mi mateix, instant en què el mindfullness va passar de ser una opció a un malson.
Ha participat de la febre digital per ‘entretenir’ la població reclosa a casa?
El motiu del meu viatge a l’illa era oferir una visita comentada a l’exposició COL·LAPSE. Màquina cèlibe, que va ser cancel·lada. La primera setmana va ser brusca, però després va aparèixer el teletreball i la generació de continguts en línia i, amb l’Aina Bausà, directora del Casal Solleric, vam decidir oferir un recorregut comentat virtual per la mostra amb el dispositiu mòbil i compartit a través del meu compte de Instagram TV. En paral·lel, els continguts ampliats es van allotjar en un espai web creat per l’Ajuntament de Palma (palmaculturaoberta.com). Aquesta acció em va fer pensar moltes coses, d’entre les quals la incansable activitat de l’artista a motivar els públics i treballadors de la cultura sobre la seva obra en un clar exercici d’autoexplotació. Fito Conesa va citar Mireia Sallarès en una de les teves entrevistes apuntant que “l’art contemporani que val la pena sempre està profundament connectat amb el que passa al món, però no és una cadena de muntatge”; jo hi afegiria, citant Fito, que en l’art “l’obligació latent de produir, de fer i de retornar a la societat d’una manera tipificada i concreta, a mi personalment m’esgota”.La febre digital no tan sols ha presentat de manera oberta la cadena de muntatge de la maquinària cultural, sinó que també ha estat extenuant per a molts artistes. Personalment, he format part del funcionament anacrònic d’aquesta maquinària, i això m’ha obligat a repensar el lloc que hi ocupo. D’altra banda, i com s’ha pogut comprovar, en comptades excepcions sembla que l’art es relacioni amb la producció de coneixement, atès que les mesures que va prendre el govern per al sector de les arts van ser insultants i es va haver d’activar una carta oberta dirigida al ministre de Cultura signada per la Mesa Sectorial del Arte Contemporáneo. Aquest tipus de reclamacions des de la comunitat de creadors i professionals de l’art han estat constants durant aquest període, s’ha hagut d’alçar la veu nombroses vegades per reclamar el lloc que correspon a la cultura, menystinguda per la política, l’economia i per gran part de la societat.
Què pensa quan sent a dir que les epidèmies són motors de creativitat?
La forma com s’ha utilitzat aquesta idea en la situació extrema ocasionada per la Covid-19 em sembla un sarcasme i un episodi més de la influència del neoliberalisme. Històricament, es va parlar de les pandèmies com a fonts d’inspiració i moltes obres mestres van ser concebudes pels seus autors durant períodes de reclusió, però les creacions inspirades en desastres epidèmics no van ser més que el recordatori etern de la fragilitat humana i tenien com a objectiu generar un estat de consciència. En la pandèmia de la sida, per exemple, l’art va servir per visibilitzar la por i l’horror que sofrien alguns col·lectius i que la resta de la societat considerava aliens, però imagino que aquesta crisi tindrà repercussions diferents en l’art, perquè el SARS-CoV-2 és un virus més democràtic. Encara que, i tornant al motor de la creativitat, cal assenyalar que molts artistes i intel·lectuals estan subjectes a sistemes de producció diferents, i que en la majoria dels casos depenen del seu estatus o dels mitjans econòmics dels quals disposen. A conseqüència d’això, aquest motor torna a ser un reflex de les desigualtats socials i es converteix en un exercici de perversió i oportunisme que poc té a veure amb la creació de consciència col·lectiva, sinó més aviat amb un salvi’s qui pugui.
L’exposició que revisava la seva carrera al centre d’art de la Fabra i Coats es deia COL·LAPSE. I el cas és que hem col·lapsat, o quasi.
COL·LAPSE va ser el títol per a una exposició de caràcter retrospectiu comissariada per Latitudes que va començar a la Fabra i Coats, s’estenia al Tecla Sala i es va clausurar amb una performance site-specific a la Model. Després va itinerar al Claustro de San Agustín a Bogotà i al Casal Solleric a Palma. En cada cas el títol COL·LAPSE es va combinar amb subtítols que remeten a una sèrie de màquines que incideixen en aspectes simbòlics del fet de col·lapsar. Va ser a posteriori quan allò premonitori es va convertir en un fet real. El muntatge i la inauguració de COLAPSO. Máquina de representación a Colòmbia va coincidir amb el paro nacional que va col·lapsar el país. I COL·LAPSE. Màquina cèlibe a Mallorca s’ha encavalcat amb el col·lapse ocasionat per la pandèmia del coronavirus. En tots dos casos es barreja la política i l’economia, la pèrdua de privilegis amb la por i, malauradament, reactiven una cosa molt pitjor i que estava latent en la societat: els virus ideològics, que instiguen greus enfrontaments entre persones, col·lectius, ciutats i països.
Per a un artista de performance que utilitza el cos com a eina d’expressió, aquesta nova era de contactes prohibits serà tot un desafiament. Com s’hi pensa adaptar?
M’adaptaré com qualsevol altre professional. A la performance que tindrà lloc el 23 de juliol a Can Balaguer, a Palma, reduirem l’aforament a més de la meitat i s’adoptaran totes les mesures de seguretat pertinents. Encara que és estrany veure com s’apliquen els protocols de prevenció amb tanta fermesa en l’àmbit de la cultura i, en canvi, la laxitud amb la qual es fa en el sector serveis. Des de Mallorca he viscut de prop l’obscena genuflexió al turisme de masses com a resultat que el turisme sigui el monocultiu econòmic de les Balears. Aquesta crisi sembla haver resetejat la memòria de tots, de sobte s’ha oblidat que aquest model de turisme és el causant de greus problemàtiques de caràcter social i d’un important impacte mediambiental.
Quines amenaces del món postpandèmic el preocupen més?
El meu treball, com el de molts artistes, sempre està en estat d’alerta a causa de mals endèmics, cosa que aquesta situació extrema ha fet més evident. Els artistes ens enfrontem diàriament amb la desprotecció laboral, l’escassetat de recursos i estructures, les males pràctiques i un cúmul d’impediments que afecten la normalització de la nostra professió mentre, contradictòriament, contemplem com la cultura i l’art serveixen per abanderar les polítiques socials partidistes. La falta de cohesió entre artistes, l’escassa informació de com professionalitzar-se i una massa habitual mala gestió per part d’agents culturals de tota mena perverteix encara més el teixit. I no sóc pessimista, sinó realista. En la normalitat postpandèmica continuarà la lluita de molts artistes per defensar els seus drets i la perseverant recerca d’oportunitats per poder desenvolupar projectes o mostrar-los. Citant a Slavoj Žižek, crec que “no hi haurà cap retorn a la normalitat, la nova «normalitat» haurà de construir-se sobre les ruïnes de les nostres antigues vides”.
Motivat per veure l’exposició Acció al Macba?
Motivat estic sempre –o ho intento–. Probablement, serà una exposició interessant, com ho va ser PER/FORM, comissariada per Chantal Pontbriand al CA2M, amb Ferran Barenblit com a director, ara el comissari d’Acció. Serà estimulant reviure una època a través d’artistes que vaig descobrir llavors, nouvingut a la ciutat de Barcelona per cursar estudis de Belles Arts. Encara que les exposicions centrades en una disciplina artística permeten traçar una panoràmica sobre aquesta pràctica en un període o contextualitzar una escena, considero que generen moltes incògnites, que suposo intentarà resoldre aquesta mostra. Probablement, serà interessant també per a públics no familiaritzats amb l’art d’acció, i pot ser que serveixi per crear un marc històric davant la saturació actual de propostes de performance i que ni tan sols els especialistes en art saben què fer amb elles, coneixen les necessitats reals d’aquest mitjà i, menys encara, com incloure-les en el mercat de l’art. En això el Macba té un cert avantatge perquè fa temps que va introduir la performance en el seu full de ruta, la qual cosa hauria de motivar a altres institucions, sobretot les públiques, a trobar la forma de treball adequada amb aquesta disciplina, eludint l’insofrible bloqueig burocràtic, facilitant els mecanismes de gestió i producció i, des del meu punt de vista, entendre la performance no com una activitat complementària o d’entreteniment.
Quins artistes poden viure de l’art? Sortireu més pobres els artistes d’aquesta crisi?
No sabria donar-te una resposta coherent, tan sols un punt de vista segons la meva experiència.A mi l’art, que no la comercialització d’obra, m’ha servit per diversificar la meva professió. Faig projectes de performance, de recerca o exposicions i, en segona instància, soc docent. L’activitat d’ensenyar és molt suggestiva, però té els seus pros i les seves contres. El temps invertit a preparar i impartir classes resta temps al treball personal, però amplia notablement la perspectiva i la visió que tenen de l’art les noves generacions.Durant la pandèmia s’han mantingut les meves classes en línia, però he vist com es cancel·laven, ajornaven o simplement esvaïen tots els projectes artístics que tenia en procés, un factor que posa de manifest la fragilitat de les nostres estructures de treball i la urgència d’un model cultural que permeti solucionar un problema incipient i que trastoca molts professionals de l’art. No ha fet res més que saltar un estat d’alarma per als artistes que tindrà greus conseqüències si no donem valor a la nostra professió, exigim un tracte professional digne i ens en fem corresponsables. Però això només serà possible des de la cohesió del sector i deixant de banda estratègies individuals de supervivència, que pot ser que solucionin el problema personal però que empobreixen l’hàbitat de manera automàtica.
Qui mana en el món de l’art?
Manar, quina paraula… l’he escoltat massa des de petit. Això de manar és com els micromasclismes, que apareixen sense adonar-te i que intentes corregir o abuses d’ells obertament. L’art contemporani, com qualsevol altre àmbit professional, es configura a través d’una xarxa d’estructures, agents i professionals que difícilment sortegen l’esquema piramidal. Formar part d’aquest escenari implica la comprensió de la cadena de comandament, encara que després no sàpigues què fer amb tot això. Identificar els actors que formen el teixit cultural i que, en molts casos, consideren que poden fer i desfer al seu gust és indispensable per decidir quina posició adoptes enfront d’aquest sistema. Però la perspectiva de l’art és molt àmplia, encara que sigui fàcil entendre qui pren decisions en el mercat, tal vegada resulta més opac reconèixer qui ho fa en un marc institucional, en el qual els comandaments es camuflen de polítiques culturals i algunes lleis empoderen la burocràcia, amb la qual s’aplica l’exercici de poder en la seva màxima esplendor i que sofrim greument els artistes que treballem amb les institucions.
Què espera de les institucions en aquesta nova etapa? Més complicitat? Més humilitat? Més radicalitat? Més autocrítica?
A COL·LAPSE vam dedicar més temps a gestionar les possibilitats d’execució del projecte segons els rígids esquemes de la institució que no pas al procés creatiu per se. La intransigència d’alguns procediments administratius i la incomprensió o falta d’empatia de molts professionals davant els mecanismes de producció artística actual a vegades provoquen en l’artista una espiral de desesperació amb conseqüències fatals. Segons les dinàmiques en moltes institucions públiques, l’artista es veu obligat a finançar temporalment a la institució o a subcontractar una empresa intermediària sacrificant part del pressupost assignat. Haver d’acatar tals procediments, així com els dilatats calendaris de pagament que van d’entre 30, 60 a 90 dies, deriva en altres preguntes. Són conscients les institucions que la seva falta de complicitat afecta a l’artista? Els interessa més la màquina diligent i l’artista intercanviable que escoltar les demandes del sector? Per què costa tant la contractació de l’artista en aquesta tan aclamada transparència? O és que els artistes no sabem perquè serveix un contracte? És més important el visitant que el creador de continguts? Llavors hauria d’haver sortit tot el personal del museu a aplaudir els primers visitants postconfinament, de la mateixa manera que ho van fer alguns hotelers de Mallorca? I què hauríem fet els artistes en aquest cas?... Em permeto una mica de cinisme en aquest punt de la conversa perquè si alguna cosa necessitem urgentment els artistes és conèixer l’expectativa de l’art en la nostra societat, per a així poder estar previnguts i no afrontar les crisis futures a ulls clucs.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Superar la Covid

barcelona

Carme Portaceli, la capitana

BARCELONA

Urbanisme valida el pla especial de Sant Pere de Rodes

EL PORT DE LA SELVA
FIGUERES

El mural de Wäwä

Un tast de....
‘La dama de l’orgue’, d'Albert Torrens

D’alumna a professora

Crítica
música

Gran senyora

COVID-19

Nou crit d’alerta de l’Acadèmia de la Música

Mor Nuri Yglesias, esposa de Miquel Mascort i fundadora d’El Claustre

girona
dansa

Ésdansa confirma la 38a edició del 20 al 23 d’agost